Pluja de terra

Avui capvespre a Santandria he pescat una verga-mansa. Perque consti en aquest dietari digital. Llavors, quan prenia una birra a la terrassa de Bahía, m'he enrecordat d'aquella cançoneta que cantàvem amb els meus germans: Verga-mansa/es cul de n'Esperança/ton pare pixa/ i ta mare aguanta...

Avui, diumenge des Be, és un bon dia per escoltar Pino Danielle.

(Pou sense fons) No sé de què se’n riu na Toñi Gener? De què se’n riu aquesta senyora? Ho sabeu, voltros? La seva responsabilitat política en el deute municipal no és pas una broma. El forat deixat a la caixa municipal fa feredat només de consignar-lo en xifres. A més a més, pens, consider i crec que també hi hauria una responsabilitat jurídico-penal si es procedís a presentar una demanda judicial. Qui durant sis anys ha dirigit la hisenda municipal entost d’assumir la seva responsabilitat, ha fet el que fa gairebé tothom en aquests casos: ha tirat pilotes fora i ha deixat anar que cada regidor era responsable del càrrec competencial que tenia delegat, idò, si és així, el deute municipal és exclusivament competència del regidor d’hisenda que deixa fer i no assumeix l’autoritat suficient per evitar el desgavell econòmico-financer, fins i tot, ha insinuat que l’ajuntament es pot endeutar més o que es pot incrementar encara més la pressió fiscal a la ciutadania, que la càrrega financera municipal té marges de maniobra i altres subtileses de comptabilitat obscura. Sembla que la cançó del deute no va amb ella, que açò és una cosa provocada durant els quatre dies que van governar els dissidents del PP. Idò així, cal encarregar una auditoria d’àmbit econòmic i posar en mans de l’autoritat judicial tot allò que vengui tipificat en els codis civil i penal. Els vianants s’ho mereixen i els contribuents, també.

Divendres fosquet hi havia un caramull d’actes sòcio-culturals a la nostra ciutat (Ciutadella de Menorca) on assistir i qualcun altre acte lúdic electoral (que tot fa munt en el currículum), fins i tot, la coincidència horària va fer que haguéssim de triar entre les opcions ofertes durant el capvespre: a la galeria Vidrart s’hi inaugurava una col•lectiva, a St. Josep de Sa Nostra en Maties Quetglas, a la biblioteca pública en Màrius Serra, al Casino Nou la representació d’un conte santjoaner, i després, a la mateixa sala, la reedició Moro de Rei de Pau Faner i la Força de la Imaginació Fabuladora de JF López sobre Pau Faner. També, després dels pastisssets i xampany, podries haver empalmat amb el concert cloenda del festival de jazz de Marc Ayza. Segurament que me’n deix qualcun d’acte organitzat i esdevingut aquest divendres passat. Aquí, quan ens hi posam a organitzar coses, ens hi posam de valent. Sembla que el Cercle Artístic va optar per no organitzar res aquest divendres que ja haguera estat reblir el clau per la cabota. Què us puc dir jo? Vaig assistir a l’exposició de Maties Quetglas. Em vaig cruspir una embosta de carquinyols des Mercadal. Vaig beure una copa d’aigua fresca. Vaig veure/visualitzar el vídeo del work in progress de Caballeros y Centauros. Vaig observar com en Juan Elorduy en va regalar alguns exemplars a personalitats de la cultureta nostrada, emperò, a mi no me’n tocava cap de film. Hauré de girar la nòmina cap a Sa Nostra per fer bo? Després del glop, vaig ser partit cap al Casino Nou. Els organitzadors no havien previst un allau de públic tant nombrós i ens vam quedar drets, sense cadires llogades, estalonats per les parets i les columnes, és a dir, que mai havia frissat tant que acabessin els parlaments i les bones paraules. No obstant, l’espera va tenir premi: ens varen regalar un exemplar dels llibres presentats. I del contingut de l’acte? Llàstima que els mots de JP Sartre que va esmentar JF López no venguin reflectits en el llibre biogràfic/biliogràfic editat per l’Institut d’Estudis Baleàrics. En JF López hauria de ser un xic més valent en la hermenèutica, així ho voldria... La proposta de lectura proposada per Fina Salord: Sor Agueda Ametller d’ME Caymaris, Moro de Rei de Pau Faner i Barba Rossa de Joan Pons; podria esser perfectament modificada d’aquesta manera o una altra manera: Contes menorquins de Pau Faner, Vora el balcó sota un mar inaudible de Ponç Pons, De cul de bòtil d’Antoni Taltavull i No cregui el que diuen de mi de Joan Pons; aquest altre itinerari literari proposat també és plausible, en una ruta imaginària de les paraules esdevingudes lletra impresa. Són llibres on l’autobiografia dels autors es fa matèria literària. Com a simple lector (que no tenc altre titulació) consider que Pau Faner no ha superat aquella frescor dels Contes menorquins i que Joan Pons tampoc ha superat aquella atmosfera del No cregui el que diuen de mi, quan, el primer llibre editat és el que més t’ha copsat, idò, quelcom passa en la fabricació de la faula existencial. Un divendres qualsevol pot passar qualsevol cosa.

Què hem de fer? Tornar a començar. Una altra vegada, pujar la muntanya. El mite de Sísif que representa aquest equip em té corprès.

Ahir divendres va fer una setmana que a l'estanc la Cava-dels-cigars, a l'acera soletjada de la Contramurada, s'hi va produir un fet luctuós: hi va morir un client mentre hi feia compra a l'establiment: un atac de cor fulminant, sembla. És clar que a mi, les fonts informants, em varen dir que havia estat un rac-i-toma. La premsa no en va dir gaire cosa, tampoc no sé si hi havia massa cosa a dir. Açò no obstant, a la Contramurada, suvora l'Oar i a l'ombrívol de can Bueno, es va reunir un eixam de gent que badocava el desfilar de policies, personal del jutjat de guàrdia, ambulàncies, i altres cotxes amb sirena, i també personal de la traca. Idò, amb la confusió encegada i la curiositat del vulgus, una senyora va dir a una altra senyora: a veure si el veim sortir engrillonat a n'Avel·lí... Idò, sí, més que qualcú es pensava que s'emportaven cap al calabòs a l'anterior regidor d'urbanisme.

Després d'aquesta pluja que cau, ja tenim una nova terminologia que s'haurà d'incloure en els manuals a efectes d'actualitzar-los: socialisme financer...

Cadascú té els mèrits que es mereix o cadascú té els mèrits que li són reconeguts... L'actual equip del govern municipal de Ciutadella té el mèrit d'aconseguir que els plenaris tenguin audiència, que la ciutadania vagi a seure damunt els duríssims bancs i estar-se unes hores seguint el debat polític, gairebé el Saló Gòtic ple de gom-a-gom i açò té el seu mèrit, quan la tònica general és passar del festí ideològic, idò, queda dit el grup dels nou dissients han tingut l'honor de què la política institucional torni agradar al públic, emperò, anem a pams amb el capteniment del vulgus, que aquesta claca que avui aplaudeix i brama, ensoldemà, pot tornar-se un boomerang contra aquests mateixos que ara pronuncien frases enginyoses i fan volar coloms com focs d'encenalls... I com em deia un tertulià aquest dematinet, quan preníem cafè, per justificar la cosa: és que la tele és tan dolenta....

Diuen que el Club Marítim de Maó té els dies comptats si no aconsegueix la concessió dels amarraments portuaris. No em sap cap greu... Fins ara no n'hem sabut gaire cosa de la gestió del gran casino i de com els senyorets i nous rics en feien ufana del seu poder econòmic, idò, ara, han vingut taurons més grossos disposats a menjar-se aquests marracos. Com dèiem a la mili: y yo preocupado...A noltros ja ens va bé estar a l'aguait i veure venir les xalocades.

Aquest llibre que acab de concloure en la lectura: EL MUNDO SEGUN DARIO FO. CONVERSACIONES CON GIUSEPPINA MANIN (ed. Paidos) té l'encert d'aixecar un document literari sense voler-ho... Sentir la veu de Fo, les confidències, les manies, els registres dialèctics d'aquest gran bufó, avui per avui, rabiosament contemporani... Amb les lectures d'aquesta mena, hom agraeix el retorn als llibres que havíem deixat... A l'estiu preferesc fer mos als llibres no superiors a les 200 pàgines...

Després del jaleo del migdia d'avui, vindran les completes de Sant Cristòfol, i llavors, quan els cavalls reposin als estables, esperarem, amb esperança vençuda i amb renovada gramàtica, la visita dels caixers que ens beneiran amb l'aiguarròs... Tancarem els ulls i el suc perfumat vindrà regalimant pels nostres cabells, avui, cada cop, més despoblats... Que Déu ens agafi confessats.

Ara, quan la xafogor fa el ple i l'estiu s'arronsa dins les tanques de l'agost, idò, els periodistes que queden de guàrdia a les redaccions se solen queixar de la mancança de notícies. A vegades, el tòpic (per no deixar de ser tòpic) s'esbrella. Qualsevol coseta pot ésser noticiable, no obstant, amb la crisi municipal, aquesta darrera crisi, a Dalt la Sala de Ciutadella hi ha un filó per explotar de prou categoria que més d'un que pensava prendre's unes curtes vacances s'ho haurà de repensar. No, no estarem per cortes aquest estiu i les serps les veurem passar d'enfora...

Després d'uns dies de fer la volta a l'illa en barca, hom fa constar que encara és un petit privilegi haver de viure en aquesta illa espoliada fiscalment i colonitzada culturalment. Només esper i desitj que la crisi econòmica que ens trepitja els talons, com una ombra retroactiva, faci minvar l'excés de població que patim...En 70.000 habitants tenim la colònia garantida...

Llegida avui la nota en el blog de JM Quintana: DUES ACTUACIONS RELIGIOSES QUE NO PUC ENTENDRE, de dia 11/juliol/2008, em qued amb un somriure desvalgut. Ha comparat dos actes que no tenen res a veure. Ha portat la dicotomia a l'abisme d'un metafòric sense sentit. A vegades, els nostres intel·lectuals desbarren o se'n van de sa xaveta, i açò sí, estan en el seu dret de desbarrar i fer comparacions incidentals. Comprensible. La il·lustració pot fer estralls en mans dels il·lustrats. Com un licor mal digerit. Els il·lustrats que no fan un esforç per entendre els fets vulgars, i alhora, entendre'ns en les contradiccions, no podran entendre que les versions de viure són unes altres que també interpreten el fet de viure d'altres. En el primer exemple exposat: anar a misseta el 9 de juliol. Em deixa indiferent. Ja s'ho faran que són grandets i tenen cap de protocol en nòmina, açò no obstant, no és de recepció obligatòria, l'altre exemple exposat: la processó de vehicles perquè siguin beneits pel rector de la parròquia de Sant Cristòfol des Migjorn Gran. Fins aquí arriba el nostre consensiment de la burla del benpensant il·lustrat JM Quintana. Hom pot ésser atéu, emperò, té un respecte per les tradicions, i més encara, si aquestres tradicions s'amorguen en l'àmbit de la infantesa. L'esmentada processó és un acte divertit, no només es beneixen cotxes de gran cilindrada sinó que també velos, velocipios i altres vehicles antics i fora sèrie, i sobretot, els personatges que són del poble o vinguts de la diàspora migjornera, se senten vinculats a un patró, malgrat haver mamat, la més convençuda convicció del materialisme històric. Idò sí. JM Quintana no us deixeu convèncer per unes fotos a la premsa, procarau assistir als actes i assumir en la discrepància allò que heu fallat, en tot un home de pensament com vostè, la festa espontània de les mirades de coneguts i desconeguts. Demaneu al rector i al vicari des Migjorn Gran, amb la cel·lebració d'aquesta processó es recapta prou diners per mantenir l'esglèsia de Sant Cristòfol, neta i arranjada durant tot l'any... És la donació dels fills d'un poble que estimen les tradicions i no es posen pedres-al-fetge per escatir motivacions i altres herbes. JM Quintana per poder entendre s'ha de partir de la%2

Aquest maig no podia acabar millor, o tal volta, aquest juny no podia començar millor. Després d'haver recopilat vídeos, fotos, articles de premsa escrita i de la cibernètica, perquè, també tenim premsa electrònica, he començat a entendre que l'esvalot que va pujar fins Dalt la Sala dijous passat no ha estat una casualitat, ans si més no, l'inici d'una revolta que no sabem a horesd'ara qui la gestionarà, malgrat tot, valdria més que ningú no la gestionàs, que quedàs així, com una mostra de l'espontània resposta de la ciutadania, de la societat civil, aquella que no es deixa domesticar pels discursos polítics ni pels interessos partidaris, sinó, que actua quan s'ha d'actuar, que sap estar a l'alçada de les circumstàncies... Després de tot, mirant els vídeos d'aquell jovent, en edat escolar, pujant les escales del palau des Governador: quina lliçó no ens han donat aquests bergants! Quina enveja! Quina salut democràtica! Els portaveus dels partits del govern municipal i també de l'oposició haurien de callar i aprendre a escoltar... Quina enveja de joventut!

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2009					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30	31

• Pesca
• Blues napolità
• Un fons sense pou, talvegada sí.
• Un divendres qualsevol
• El Numància a segona
• rac-i-toma
• Socialisme financer
• Mèrits
• 3-9-2008
• Quan et poses la màscara no pots mentir

• General [335]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom