Pluja de terra

Uuuuccccc

vincent | 29 Setembre, 2005 18:18

Som a la ciutat d'Eivissa, convidat per n'Eliot, m'hi estaré aquest cap de setmana. A més a més, dels cds d'Enrique Morente que vaig trobar ofertats li he duit el Libro de los Pasajes de Walter Benjamin, editat per Akal. El viatge en avió ha estat d'allò més entretingut: no he tingut temps de familiaritzar-me amb la simpatia de les safates de vol, només que n'Eliot havia de venir a buscar-me a l'aeroport i no s'ha entregat, pensava que arribava demà divendres, emperò, jo quan puc, començ els capsdesetmana els dijous: val la pena de tenir tants dies de treball com dies de repòs, vull dir, de no treball oficial i estar entretingut en les pròpies i particulars ocupacions. Diuen que Eivissa està molt destrossada, el caciquisme endogàmic i el turisme eixalabrat n'han fet de les seves, per ventura, n'Eliot m'ha promès que em durà a racons de l'illa on la bellesa encara és possible i m'ha amollat unes de les seves impertinències: podràs enrevenar totsol, ja sé que n'Eliot és així: sap fer la cara més simpàtica i correctíssima que es pugui, o quan surt de botador, sap ser d'un grop vulgar i enormement vital. Si no hi ha res de nou, aquests dies descansareu de mi: deixaré el meu esquifit exhibicionisme per als dies d'oficina. Que estigueu bons...

Encàrrec

vincent | 28 Setembre, 2005 14:11

Per encàrrec de n'Eliot, el meu amic pintor, resident temporalment a Eivissa, m'he arribat fins El Corte Inglés per adquirir un bon grapat de cds d'Enrique Morente per un avantatjós preu de 7 euros/unitat. La seva encomanda per telèfon va ser clara: compra'm tot el que trobis de Morente que no arribi a 10 euros. Així, que ahir fosquet, després de plegar de l'oficina, em vaig arribar a l'esmentada superfície comercial, i em vaig passetjar pels seus passadisos i vaig rondinar per les escales metàl·liques... No me treu, emperò, he de fer la confidència que, en els instants d'avorriment d'escull dur o quan la buidor espiritual arriba a enganxar-te, idò, arribar-te fins aquesta mena d'establiments, et carrega les bateries i, tanmateix, tenir un capvespre de consum compulsiu et deixa la líbido misteriosament satisfeta.

Coloms

vincent | 27 Setembre, 2005 17:30

Aquest migdia, mentre feia temps per anar a fer un menú amb uns clients de la companyia, em passetjava per la plaça Espanya, m'he assegut suvora una bardissa i he donat de menjar als coloms, aquests coloms de ciutat que tenen la melangia en el vol curt, idò, mentre feia temps he contemplat algunes escenes d'un vodevil quotidià que, potser per ser-ho, de cada dia, no li donam la importància o la transcendència que tenen: un embriac, a uns metres d'on era assegut, s'ha tret la pirulina i s'ha posat a pixar, després n'ha vingut un altre, i també, la mateixa comèdia: he resistit contar-ne fins a tres de pixadors a lloure... M'he dit interiorment: t'has equivocat de jardins, company! Quan era assegut a taula, he comentat l'anècdota als clients que ho han considerat una cosa ben normal. Potser sí que, hi he de quedar-me a romandre per aquí, hauré de fer call i deixar-me de tenir la pell prima.

Recepta

vincent | 25 Setembre, 2005 07:11

Ahir migdia vaig telefonar a mumare per saber d'una recepta d'una menja que, a parer meu, li surt endevinada: rap a la marinera. Al vespre tenia convidats a casa i volia quedar d'allò més bé. Quan xerr per telèfon amb mumare és qüestió de no tenir gens de pressa ni ser esclau del minutatge telefònic, l'operadora telefòncia té, amb ella, una clienta de consum voraç. Després de quatre xafarderies d'aquest, d'aquell i d'aquell altre, em va amollar: i qui no té, que esperi...

Van Morrison al Liceu

vincent | 24 Setembre, 2005 08:20

No m'ho puc perdonar: perdre'm, així com així, els concerts de Van Morrison al Liceu, tot observant que els compromisos laborals són absurds per naturalesa. Només em reconforta que en Met de son Card va poder adquirir entrades per cadascun dels concerts (amb aquest cantant cal anar a tots els concerts perquè no en fa dos d'iguals), idò, em regalarà els tickets per engrossir el meu dossier. Així com diluïa la mel dins el te, m'anava calmant: tampoc, no ho podem tenir tot...

Help

vincent | 23 Setembre, 2005 07:18

Quina putada; avui divendres m'ha tocat estar de guàrdia a l'oficina. Els divendres solien ser els dies més divertits de la setmana (amb les butxaques plenes, el polvo matrimonial era boni bé assegurat): era el dia de l'entrega del sobre, quan la nòmina era setmanal, fins i tot, hi havia botigues i empreses que ja ho tenien baptitat: es dia de santa Cobrança! Els divendres, avui per avui, és el dia de l'evangelització política: els consellers, els directors generals i altres caps de departament aprofiten aquest dia per anar a inaugurar qualsevol instal·lació, edifici o posar la primera pedra. Aprofiten per anar a fora Vila o per fer un petit tornall per les altres illes de l'arxipèlag. Fan país, i a la vegada, reforcen el seu liderat per quan vengui un altre juny electoral... Els divendres ja no són el que havien estat, sobretot, si t'has de quedar a l'oficina envidriada, com encarregat de la paperassa jurídico-administrativa. Sí, un divendres com avui, és un dia acabat per encetar la lectura d'un llibre de poemes, a més, si tenim la tardor davall ses sabates.

No és igual

vincent | 22 Setembre, 2005 13:17

Fa cosa de temps, quan va fer fallida l'empresa lletera Agama (que no sabem ben cert com va acabar la cosa malaltissa i on varen anar a parar les subvencions injectades pel seu reflotament), en no sé quina de les televisions locals varen entrevistar al president de l'empresa i va dir una cosa que em va quedar gravada, i que com a falca per estalonar un raonament professional, sempre mald de recordar, aquell senyor va sentenciar: no és igual anar a cas mort, que tenir es mort a ca teva... Ses vegades que hi he pensat en la sentència.

Agenda

vincent | 21 Setembre, 2005 14:17

M'estic adaptant a l'entorn: vaig passetjant pels carrers sense un destí concret, som assegut a una terrassa d'un qualsevol bar per badocar i veure passar la gent, m'hi estaria hores no fent res, només badocar, només mirar i contemplar aquesta fauna humana que va amunt i avall (convenint la llei del pèndol), i si de cantell, puc sentir una conversa en la parla mallorquina, més content que mai... Vaig passetjant pels carrers a ullsclucs orientat per un instint que sé que acabaré adoptant: entrar en alguna llibreria de vell dels carrers dels Olms o de Sant Miquel: hi miraré deleitós si trob algun exemplar de la Bernat Metge que pugui engrandir aquest claper de llibres que m'esperen damunt la tauleta de nit. Aquesta és l'agenda dels oblits...

Dimarts

vincent | 20 Setembre, 2005 14:01

Açò d'estar abscrit en el gabinet jurídic d'una companyia d'assegurances et dóna un coneixement d'aquesta societat mallorquina que d'ençà fa unes setmanes desconeixia i que, a cops, sembla que sempre ha estat el teu entorn: tothom té raó, emperò, ningú no vol pagar els músics ni indemnitzar la festa: aquest món dels doblers és prou interessant com per adonar-se que és el motor que fa caminar el món. Diguin el que diguin, Marx (ara que han caigut els governs inspirats en la seva filosofia) mai havia tingut tanta raó...

Ramon Canet

vincent | 19 Setembre, 2005 14:43

Aquest cap de setmana he pogut visitar l'exposició retrospectiva de Ramon Canet en la sala municipal del Roser. L'exposició m'ha agradat, tot i que hagués preferit ser acompanyat de n'Eliot per compartir comentaris, així havíem quedat, emperò, ell s'ha quedat a romandre uns dies més a Santa Eulàlia, fins i tot, m'ha anunciat que tal vegada s'hi quedi fins a cap d'any per terres eivissinques. n'Eliot surt poc del seu rodol de Longomare, ara, quan surt, surt per estona llarga... Veure l'obra exposada de Ramon Canet, totsol i sense gaires referències de l'autor, ha estat una experiència profitosa aquest diàleg estètic... Veure, mirar sense una contaminació prèvia, resulta ser l'opció més adequada per aquest tipus d'exposicions. Anar a la insabuda i deixar-te endur pels treballs del pintor.

Miquel Vanrell in memòriam

vincent | 17 Setembre, 2005 11:19

En el blog Ciberclub Acapulco den Zizou, avui de matí, he llegit aquesta nota necrològica d'aquest fill d'Algaida i que estiuetjava a sa Ràpita, tot i que vivia as Castell (Menorca):Miquel Vanrell: La mort sempre és absurda i obscena. Hom no sap per on començar l’escrit o si optar per un silenci consentit, tanmateix, qui ho havia de llegir no ho llegirà. Passar avall i tenir la lleugera sensació d’haver viscut. Jo sempre m’he fet un retret: si els mallorquins que ens han repoblat haguessin tingut la teva generositat de cor i el teu respecte mediambiental per aquesta illa, quina cosa no hagués estat... Així de cop, no em quedaran a la memòria aquests abundants articles en les pàgines del Menorca, sinó, aquells poemes que vares escriure a les darreries dels anys seixanta, a Llucmaçanes, quan per les finestres veies pasturar les vaques i l’avorriment era sòlid com una roca... Sí, d’un roig encès volíem la vida; també, d’un roig encès volíem el món i, sobretot, dir les coses tal com són. El millor homenatge que et podrien fer seria publicar una antologia de la teva obra poètica que ha quedat dispersa en butlletins de Joventuts Musicals, en la revista Faig i altres publicacions: se li encendrà el llumeret als actuals gestors dels quaderns Xibau... Jo em quedaré amb el record dels teus versos i que cantàvem, quan la revolta era possible, per esquinçar l’insomni de les nits, amb la guiterra den Jordi a sa Gavina: No res teniu. No res. Ni un pensament Ni la memòria...

Bock Damm

vincent | 16 Setembre, 2005 15:05

Després del carajillo al Ciber Club Acapulco, havia de deixar escrita qualque cosa, vet-aquí la contraportada del bòtil de cervesa: El origen de la Bock se remonta al siglo XIV en Einbeck, pero la guerra e los 30 años, 1618-1648, provocó su desaparición. Fue entonces cuando Maximiliano I pidió al Maestro Cervecero de Einbeck Herr Pilcher que pasara a Munich los secretos de la Bock, convirtièndose ésta en ciudad impulsora. La virtud de la Negra Munich se manifiesta en su sabor peculiar. En cata, ofrece unos valores llenos de matices: cuerpo vigoroso, sabor acentuado a malta tostada (discretamentde amargo) con un final vagamente dulce. Damm elaboró su primera Negra Munich en 1888. La llamó Bock-Damm. (Postdata) El nombre de Bock deriva de una deformación de Beck (de Einbeck) a Bock. Bock en alemán significa macho cabrío. El grabado que aparece en la Bock-Damm de hoy es una reproducción original de la etiqueta de 1888. Bon profit i salut!

Fa uns minuts

vincent | 15 Setembre, 2005 15:41

Fa uns minuts que he acabat la jornada laboral, tot un llarg cap de setmana per a mi solet. Me'n vaig a Menorca amb el primer avió que pugui aplegar. No és que l'oferta sòcio-cultural sigui gaire cosa, emperò, anar a fer unes quantes birres amb en Pau de Santandria, comentar uns quants cds de jazz-blues fussion amb en Willy i anar a sopar amb en Quel de Son Pinyol, són coses que no tenen preu... Fa uns quants minuts que he deixat els informes de l'assessoria jurídica per a dilluns i que els meus peus s'han alleugerit. El preu de la llibertat sempre està ben pagat, per elevat que sigui...Fa uns minuts que redactava un informe d'indemnització compensatòria i ara, tot seguit, sortiré al carrer i un taxi em portarà a l'eoroport.

Dubtes

vincent | 14 Setembre, 2005 15:46

Aquests dies estic dubtant si deixar aquest apartament on he viscut un estiu estrany (per dir qualque cosa) i anar-me'n a viure a un pis al carrer Rosselló. No sé què fer: si anar-me'n o quedar-me. Estic fet un embolic, pesant avantatges i descomptant inconvenients. En Met m'ha dit que no faci l'animalada de deixar-lo, que em sabrà greu si don aquesta passa. Emperò, per altra banda, visquent en aquell pis, podria anar a peu, com qui diu xino-xano a la feina, no obstant açò, deixaria de tenir aquestes vistes a la badia i aquest aroma de pins de garriga que penetra per les finestres. Estic dubtant. Estic fet un embolic... La consulta amb el coixí no sé com anirà.

Abans de venir

vincent | 13 Setembre, 2005 14:09

Abans de venir a viure a Mallorca, vaig demanar consell a quatre amics que ja hi havien pasturat per aquesta terra o que tenien un coneixement que, jo considerava pràctic, i que potser em podrien donar un guiatge prou encertat, idò així, en Met de Son Card em va recomanar la lectura d'Un Hivern a Mallorca de George Sand en traducció de Jaume Vidal Alcover (ed. Moll) i em va dir: passa del pròleg i endinsa't directament en la lectura que no té clovella; en Zizou em va dir que abans de dormir em llegís les Rondalles den Jordi des Racó i agafaria aquell punt equidistant que ningú no sap a on és i en Quel de Son Pinyol em va recomanar que llegís Un Hivern a Mallorca en traducció de Marta Bes Oliva (ed. Edhasa), és clar, que em vaig estalvar de dir-li que en Met m'havia recomanat el mateix llibre en una altra versió, un dels carrers consells que vaig recaptar va ser del meu amic pintor Eliot qui em va recomanar que anàs a visitar els passatges i paratges que havien inspirat a cèlebres pintors: el taller de Miró a Son Boter, els entorns de Deià, el port de Pollença, les sortides del sol des d'Artà, etc., Ara com ara, he fet cas del meu amic pintor i, sempre que puc, surt a veure el rodol d'aquesta illa, ja arribarà l'hivern per mullar pa amb oli en el plat de na George Sand...
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb