Pluja de terra

Bunyols

vincent | 31 Octubre, 2005 15:06

Els costums fan llei, açò diuen. Avui fosquet he convidat a casa a uns amics de la diàspora menorquina; menjarem bunyols amb mel, castanyes a's caliu, esclatassangs amb juevert i all, i sobretot, buidarem algunes ampolles de Marqués de Murrieta (potser qualcú s'animi a dur un bòtil d'Ànima Negra, que serà acceptat de gust). Els costums fan llei i no seré jo qui em perdi aquesta jurisdicció gastronòmica. I cantarem aquella cançó que fa així: Som deu d'un parell/ de sa panxa ben omplir/ anam a fer sa pell a un be/ i a buidar un barril de vi// Si sa cosa surt a llum/ en treurem un bon profit/ perquè es fer feina seguit/ diuen que és un mal costum...

Encomanar

vincent | 28 Octubre, 2005 16:43

He de confessar que desconeixia l'autor i l'obra de Gillem Simó. Tot i que anava llegint els articles de Neus Canyelles a la revista Brisas, aquest autor m'era desconegut, i just ahir dijous, llegint la crítica elogiosa que Ponç Puigdevall li dedica al quadern del País: Els dies d'un home abatut, que versa sobre el seu dietari: En aquesta part del món editat per El Gall editor (Pollença), idò, avui, anant a fer un encàrrec professional amb acta notarial inclosa, m'he aturat a una llibreria que em venia de pas per encomanar aquest llibre... No és que el crític Ponç Puigdevall sigui de les meves preferències, aquest gallet gironí em deixa indiferent, emperò, quan he vist el retrat de Sebastià Ramis, he pensat: aquest paio es sembla a un amic, quan jo era d'aquest món...

Encomanar

vincent | 28 Octubre, 2005 16:43

He de confessar que desconeixia l'autor i l'obra de Gillem Simó. Tot i que anava llegint els articles de Neus Canyelles a la revista Brisas, aquest autor m'era desconegut, i just ahir dijous, llegint la crítica elogiosa que Ponç Puigdevall li dedica al quadern del País: Els dies d'un home abatut, que versa sobre el seu dietari: En aquesta part del món editat per El Gall editor (Pollença), idò, avui, anant a fer un encàrrec professional amb acta notarial inclosa, m'he aturat a una llibreria que em venia de pas per encomanar aquest llibre... No és que el crític Ponç Puigdevall sigui de les meves preferències, aquest gallet gironí em deixa indiferent, emperò, quan he vist el retrat de Sebastià Ramis, he pensat: aquest paio es sembla a un amic, quan jo era d'aquest món...

Talego

vincent | 27 Octubre, 2005 13:26

Si hi ha qualque cosa inconstitucional en aquest estat de dret és la mateixa Audiència Nacional. Aquests dies han ficat al talego a Xirinachs per unes declaracions que tenen moltes i subtils interpretacions. Hom pot ser, per diverses circumstàncies de la vida, amic d'un assassí i no per aquest motiu és un delinqüent... Un pot haver estat amic d'Eta i no per aquest motiu haver professat la creença del terror. Els membres del poder judicial, també, s'haurien de poder elegir directament pel poble, evitaríem aquesta casta vitalícia i antidemocràtica que en nom de la monarquia fan jurisprudència. La lliçó que he après amb aquest afer és que no convé anar-te'n a renovar el Dni... Hom demana la llibertat per a Xirinachs i a mi em cosnta que, avui per avui, és l'home més lliure de l'estat espanyol; els jutges que l'han embarrat són servents d'una esclavitud que no malden alliberar-se'n; que una ombra d'infàmia els persesguesqui la resta dels seus dies...

Harry's Circumcision

vincent | 26 Octubre, 2005 13:19

Aquesta és una cançó de Lou Reed del disc Magic And Loss, una cançó que fa: Looking in the Harry didn't like what he saw/ The cheeks of his mother the eyes of his father/ As each day crashed around him the future stood revealed/ He was turning into his parents/ The final disappointment/ Stepping out of the shower Harry stared at himself/ His hairline receding the slight overbite/ He picked up the razor to begin his shaving/ And trought oh I wish I was thinner/ I wish I didn't have his nose.../... M'agrada escoltar aquesta onzena cançó pel discman. Em posa a to. Quan ha acabat, la torn escoltar, una vegada i una altra vegada. Quina gran cançó! Lou Reed en estat pur! La sang fa marors quan em pos a escoltar-la i em deix endur com una rissaga. La sang empeny amb força fins a la decepció final.

Encontres

vincent | 25 Octubre, 2005 13:32

Al hall de la clínica Rotger m'he encontrat amb uns ciutadellencs coneguts. Hem parlat de tot, manco de malalties... Hom ha d'evitar de parlar de pornografia mèdica. Així com ha anat creixent el cos de tècnics en matèria de salut ha anat augmentant el ventall de possibilitats d'adquirir noves malalties o contreure el mal d'ull. Les estadístiques són tossudes i la realitat empeny contra les roques desertes. Cada vegada som més partidari de la medicina antiga i ancestral; els microbis, entre virus i bactèries, són els fenòmens d'un llenguatge clínic que els entesos adopten per conveniències d'actuar i reglamentar la cosa de la salut. El discurs es limita en reconèixer que, per una banda, hi ha malalts i, per l'altra, hi ha malalties.

Juan Marsé

vincent | 21 Octubre, 2005 12:50

L'art de saber envellir. La joia d'envellir. Com havia deixat dit Jacques Brel: abans morir que no envellir. Idò, Juan Marsé té un mal envellir. I potser tengui una part de raó amb aquesta literatura d'oripell, emperò, el joc és jugar. Juan Marsé també és un hipòcrita: no em crec pas que s'hagi llegit la totalitat de les obres presentades al premi Planeta que, per aquest menester selectiu, hi ha els negres de l'editorial qui s'encarreguen de triar el cor dur dels finalistes que es llegiran el gran jurat...

Estampes

vincent | 18 Octubre, 2005 16:56

En el blog den Zizou he llegit aquestes fragmentàries: Trio d’estampes (Estampes 4) Que jo recordi qui ens va impartir l’assignatura de Menorquín va ser don Fernando Martí Camps, un capvespre cada setmana i don Pedro, no sé com ni com no, venia d’oient no pas de professor (jo el feia com un alumne més, donat que en una llibreta prenia apunts del que anava dient aquell personatge amb sotana), l’esmentada assignatura anava de tot i molt, era el calaix de sastre perfecte per mostrar un poc de tot i un res de poc: llengua i literatura menorquines, història i llegendes de Menorca, etc., ensems, el que més em va plaure i vull pensar que, no vaig ser l’únic en la predilecció, varen ser les filmacions del senyor Canet i del senyor Agustí Sintes que foren projectades al llarg d’aquella assignatura... No record haver après gaire cosa aquells capvespres de dimecres, a tot estirar, que una vaca en plural s’escrivia vaques i no vacas. Ara bé, aquelles lliçons desgarbades van encendre un caliu que, anys a venir donaria fruit, és a dir, que va ser una assignatura d’estimulació de la cultura pròpia, que teníem a l’entorn de cada dia i que, desconeixíem profundament, pel mèrit de ser massa pròxima i és que les proximitats, normalment, s’ignoren. (Estampa 5) Han passat els anys. Tothom i cadascú ha pregat pel seu sant. El generalíssim dorm el somni esquinçat davall una feixuga llosa. Els pioners de la Nau i St. Jordi organitzen el Festival des Pla, i qui és l’organitzador tècnico-ideològic i duu, gairebé tot el cotarro damunt la seva espatlla, és en Bep Portella. Som de visita a ca n’Isaac Melis que viu a casa dels seus pares, davant es Canal Salat, i que és una estrella emergent en el fenomen de la cançó menorquina. A cas Governador volen saber quines cançons es cantaran, i a més a més, s’han de lliurar la lletra d’aquestes per triplicat, aquest és el joc si volem aconseguir la pertinent autorització administrativa. N’Isaac, que ja té un cert renom i que, s’està professionalitzant en aquest sector, ens deixa a la deriva del seu representant, un tal Paco Poch, si no record malament, un os que haurem de roegar . El que semblava que havia de ser una entrevista de pur tràmit s’està complicant en excés, un poc massa. N’Isaac és un professional (aquesta cosa tan contradictòria: el professional és aquell tipus que cobra pel que fa, ho faci bé o ho faci malament, emperò, de cobrar, cobra) i els organitzadors d’aquest festival no poden pagar cap tipus de catxet. Mentrestant, en un interval de la conversa, he sortit al portal del carrer a fumar-me un Celta curt i en Pere Melis que m’acompanya amb un Ducados, em diu amb una mirada xinesa: sí que deu estar malament es règim que té por de quatre imberbes com voltros! Tot s’ha de dir, n’Isaac va cantar sense cobrar un cèntim, a més, va cantar Muralles, una cançó de la collita pròpia den Portella. (Estampa 6) Encara han anat passant més anys. Som al teatre de St. Miquel. El Col·lectiu Folkòric ha organitzat un glosat en homenatge a l’Amo de Son Mascaró. Sentirem les veus de Josep Triay, Biel Cardona, Miquel Ametller, Esteve Barceló i Bep Coll. Un servidor ha de presentar un quadern de folklore que la impremta no ha tingut enllestit, no és la primera vegada que açò passa. Jo he anat escrivint unes fitxes, fent un buidatge de múltiples lectures que païdes o no, he anat devorant aquestes darreres setmanes (he de dir que he pogut consultar la biblioteca que Eduard Delgado té a disposició nostra al seu casalot). Abans de partir, en veu tremolosa de conferenciant, m’he atracat fins la barra del bar del club i he près unes herbes dobles amb un torròs de gel. Quan he enllestit el discurs, he tornat a la barra, per demanar un cubata. Darrere meu ha vingut en Pere Melis qui m’ha donat una abraçada d’amic i m’ha demanat un còpia de la conferència, li som dit que no tec cap còpia que la cosa ha sortit improvisada com un glosat, que només tenia unes fitxes amb citacions d’alguns autors per reforçar les meves digressions i m’ha amollat: quin cap de be! Després del segon cubata, ha vingut na Saret i m’ha dit: no podies fer una cosa més planera, no podies evitar fer-te l’erudit... Més tard, al sopar des Caliu, en Bep, el meu germà, qui havia fet una actuació memorable recordant al seu mestre glosador, que em diu: una altra com aquesta i mos acabes d’escalivar es públic. Jo només he estat capaç de consolar-me: bono, almanco, a n’en Pere Melis li ha agradat es meu empatx. Quines coses té açò de viure...

Xipell

vincent | 15 Octubre, 2005 13:24

Me'n vaig de l'oficina; pleg d'una vegada. La cosa més natural d'aquesta oficina és un test de xipell que em varen regalar de Truvi. La planta ara és florida: els colors verds, liles i vermells permuten les cromàncies. Quants cops no m'he mirat aquesta mateta de xipell i he fet volar els pensaments tot esguardant les seves branques de colors. El calendari m'informa que avui és dissabte; un dissabte de tardor entre aquell to de la bohèmia d'altres anys i el to de la solvència econòmica d'ara; preferiria aquells dissabtes de bohèmia tardoral, emperò, amb les peles d'ara, amb els avantatges d'ara... Un dissabte no fa tardor com una flor no fa estiu...

Boinder

vincent | 14 Octubre, 2005 08:34

Mentre faig una aturada, mir pel boinder de l'oficina, dempeus i estalonat als gruixuts vidres, estic devorant un danone de trossos de pinya, un vitalinea d'última generació. Em mir el carrer, com el trànsit dels vehicles va posant el ritme d'aquest matí, alguns vianants s'han decidit per agafar els paraigües... Les voravies tenen aquell escull que la tristesa adopta quan les coses no van com haurien d'anar. Avui divendres em toca quedar-me a l'oficina i com deien a la mili: quien tenga retén que por el culo le den. El meu món es concentra ara, tot just ara, a l'objectiu visual d'aquest boinder; faig de retardar el tornall: haver de posar els meus davant aqueixa paperassa d'antecedents de fet i de considerants de dret. Un dia com avui, perquè hi ha dies així que ho enviaries tot a pastar, idò, seria un dia ideal i perfecte per prosseguir la tesi doctoral que vaig deixar anar, avui te'n sortirien uns quants folis d'eixuta prosa jurídica sobre La Voluntat De Morir: entre l'eutanàssia i el suïcidi... I és que més tost, vaig triar un tema excessivament pretensiós, i com era d'esperar, vaig quedar enrocat, malgrat, els estímuls del meu director de tesi que encara m'espera assegut a la UAM. Un dia com avui que no és figa ni rem, em sembla que me'n menjaré uns quants de danones i quan pens amb el meu amic pintor, n'Eliot, que deu ser al seu taller, davant aquella model en pèl, maldant de provar l'itinerari d'una corba corporal i jo aquí, fotent capades de moro contra aquests papers plegats de mitges veritats i subtils mentides, quan hi pens, només sé mossegar-me les ungles, com un instint mal curat... Des del boinder, la vida va fent camí cap al migdia sense pregària ni campanes...

Esclatassangs

vincent | 11 Octubre, 2005 13:31

Jo ja he provat els esclatassangs que m'ha duit expressament un familiar, foren collits as Racó Brut. Ahir vespre en vaig sopar: un tià de terra damunt els focs, oli d'oliva, jueverd talladet i alls esmicats, foc lent i esperar aquell dente que defineix el punt d'exactitud que intueïxes que ja estan fets, els esclatassangs. Aquest passat capdesetmana ses marines n'anaven plenes de cercadors i, ensems, la festa del Pilar de demà, encara acabarà d'animar als indecisos. Rovellons, bolets, esclatassangs, etc., és tota una manifestació de cultura gastronòmica... Em sembla que els esclatassangs com els caragols és una menjua que a qui li agrada, li agrada ben prou. Hi ha rotlos i indrets de segura recolecta que han passat de pares a fills, fora de testament escrit. A mi el que més m'agradava, quan hi anava de cercador, era perdre'm per les marines i garrigues, i després, d'haver esquivat brucs, mates i arbossers sortir a la quinta forca. Veure la gratitud d'un cercador amb el paner caramull, veure aquelles cares de satisfacció, són d'aquelles imatges que et queden reflectides en l'agenda d'aquest viure.

Canvi de guàrdia

vincent | 09 Octubre, 2005 08:24

Som a Eivissa i veig que hauria d'haver quedat a Palma i anar-me'n aquest capdesetmana a Sineu. A vegades, les coses venen com venen. Veure la mostra de cultura popular hagués estat un punt d'inflexió en la meva curiositat: totes ses deixades són perdudes... M'hauré d'esperar a sentir comentaris d'altri per fer-me'n una idea de l'avinentesa cultural, és clar, que els comentaris que més m'estimaré són aquells que em facin els amics i coneguts de Sineu, que tot plegat allò és ca seva i són les seves veus qui s'han de fer sentir. Aquest tipus d'aconteixements culturals solen acabar en rutinàries estadístiques: número de visitants, número d'usuaris del tren, número de menús despatxats, etc., i després, l'endògena realitat: les despeses que ha suportat la conselleria encarregada de l'esdeveniment promocional... N'hi haurà que posats a negar el pa i la sal als seus contraris o enemics polítics esmolaran la crítica dels guinavets. És intolerable haver de reconèixer l'èxit d'altri. Jo, que no tenc gaire manies, i sé que de merda n'hi ha a cada partit polític, aquests tipus de fires i de mostres m'agraden: veure gent, badar el gris existencial, mirar com hi ha persones convençudes del que fan i ho demostren. En resum, que el personal que s'ha pensat aquesta mostra ha tingut una idea eixerida i cal donar-lis l'enhorabona. Segur que hi haurà trets, detalls i cosetes a millorar en properes edicions i és que ningú no neix ensenyat. O sí?

Tremolor

vincent | 07 Octubre, 2005 18:30

He quedat citat amb n'Eliot en aquest cibercafè per després anar a sopar. Jo no miraria gaire prim i entraria en el primer establiment que servissin menjua, però n'Eliot tindrà qualque cosa reservada. Les hores m'han passat volant. Quan el temps s'escola d'aquesta manera, quan tots els rellotges van costa per avall i amb un rost que llenega, no hi ha res a fer: viure l'instant i embrutar-se de fang... Mentre em mirava un grupet de gitanos, estava pensant enlairat del tot, en aquesta gitana que fa de model per una pintura que n'Eliot està treballant. Quan era al replà de l'escala i m'estava acomiadant fins més tard, m'ha dit amb una solemnitat irreal: aquesta gent està sortint del cavall i entrant en la coca. Tot d'una no he fet gaire cas a la frase, ans, després m'ha perseguit tot lo dia. La pintura que he vist no se li sembla gens a la model, tampoc no he gosat dir-li el meu descobriment que potser li està pintant l'ànima i jo no m'enter de la pel·lícula, que amb n'Eliot mai se sap on aniràs a capferir... Estic fent temps en aquest cibercafè esperant la seva arribada.

Com diu el meu amic pintor

vincent | 07 Octubre, 2005 07:45

Com diu el meu amic pintor: capdefava gros, cervell petit. Veure despuntar la claror del sol des d'aquesta cambra eivissenca ha estat una experiència intransferible. Aquest apartament de Dalt Vila esdevindrà el niu de les meves redempcions. El milocar on anar deixant la síntesi de les vivències pròpies. Un divendres com avui és apropiat per sortir al carrer i deixar-te endur per les turbulències dels altres: m'he proposat visitar llocs d'interès arqueològic: conèixer in situ allò que tenia vist als llibres i altres publicacions. Mentrestant, l'actualitat mediàtica va engolint-se per bullors impensables: les discusions en el parlament balear tenen tan poca transcendència quotidiana (als mercats ni se'n parla) que hom suposa que la nostra societat civil és més madura que no pas aquesta societat política, atès que viuen i moren en altres òrbites de la realitat de cada dia... Ja ho sabeu: capdefava gros, cervell petit.

Time Out Of Mind (en record de Pere Melis)

vincent | 05 Octubre, 2005 17:04

En un principi em vaig proposar de fer una estona diària en l'escriptura d'aquest dietari esporgat, ensems, a vegades, no és possible o la cosa se'm posa un poc costa amunt... Hi ha dies que escriuries pàgines i més pàgines, i n'hi d'altres, que ho despatxaries en quatre retxes mal garbades. Les circumstàncies personals i les condicions laborals són determinants per mantenir una disciplina d'escriptori. Avui m'he assabentat per la premsa de la mort den Pere Melis qui, en la seva modèstia i en la seva tossuderia, va mantenir viva la flama per l'amor de la llengua catalana en l'àmbit territorial de l'illa de Menorca. Sense cap mena de dubte, el testimoni de Pere Melis va fer molt perquè la cosa d'acceptar la cultura pròpia fos més transitable... El seu testimoni és un capcer en aquest navegar contra l'infortuni del temps, emperò, sempre ens quedarà el pensament d'aquells homes de compromís.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb