Pluja de terra

Cançó de Nadal per a ningú

vincent | 26 Desembre, 2005 13:45

Si qualque cosa m'agrada d'aquests dies és la música, sobretot, els Oratoris de JS Bach, són constantment girant en l'aparell musical. Què hi hem de fer! Serà per l'educació rebuda i assimilada. Ahir vaig passar una llarga estona amb en Hrimra (no crec que ho hagi escrit correctament) que és un bergant de Mauritània, negre com la nit i que no té els papers gaire en regla. Fa feina de valent en uns hivernacles, fins i tot, dorm en una metàl·lica caseta portàtil d'aquestes que empren les empreses de la construcció com a vestidors del personal. El que més me xoca de Hrimra és que té unes mans calloses i groses; uns dits llargaruts com a llapis. Avui estic convicat, a la seva llar de vuit metres quadrats, a sopar de cuscús maurità: aquell qui t'ho ofereix el poc que té, sé ben cert que és la riquesa del compartir les petiteses de cadascun allò que ens pot salvar de l'acte de conviure... Sé que Nadal és un muntatge, però, a vegades, fa falta qualque fira d'aquesta de la hipocresia perquè siguem experts mariners en la maregassa d'aquests dies.

Sopar

vincent | 24 Desembre, 2005 15:39

Un pollo a l'ast d'un hipermercat qualsevol i va qui xuta.

Lote

vincent | 23 Desembre, 2005 09:22

Avui a l'oficina m'han donat el lot nadalenc. Com cada any, molt de polvorones i altres inclemències, un cava regular i uns vins gairebé peleons. Els costums empresarials. Fins i tot, als darrers anys, t'hi encolomen algun producte de comerç just per allò del factor solidari o sentimental: mel de Xile, cafè de Colòmbia, galetes dels pagesos de no sé quina regió deprimida. Personalment, m'haguessin donat un sol bòtil de Chivas de reserva, la felicitat és hagués estat una altra, emperò, la capsa ha de ser grossa, ha de fer embalum i en sortir de l'oficina t'ha de veure tothom amb el cos de delicte. Té la seva gràcia. Avui vespre tenim una sopar d'empresa a un restaurant del Passeig Marítim. No sé si anar-hi o bé anar-hi amb un colocón i passar-me de rosca.

Fredor

vincent | 22 Desembre, 2005 14:27

Com deia en Biel des Seminari, en transcripció den Quelet de Roma: fa com una fredor freda...

20122005

vincent | 20 Desembre, 2005 16:53

Avui fa anys que va volar Carrero Blanco i el binomi terrorisme/democràcia no està resolt. Diguin el que diguin el fenomen etarra va tocar sostre, en la paràbola de la seva decadència, amb els atemptats del 11 de setembre. Ara, tot plegat, és un alè i un llampec. Trobar una sortida digna i l'Estat hauria de ser prou imaginatiu per a trobar-la, aquesta sortida.

Bis

vincent | 17 Desembre, 2005 14:30

Els esclatassangs han tornat treure: a sa Roca, Binifabini, sa Bufera de Fornells, i sobretot, as Racó Brut... El temps del temps, vull dir, la climatologia ha permès que el cicle dels bolets es tornàs a reproduir. Ara que les marines nom van trepritjades és un goig endinsar-s'hi i trobar aquets rotlos d'esclatassangs vermellosos, encara no blavats pels vents, perquè, quan entra en joc la dialèctica dels vents, llavors, tot quedat socorrat, d'un color blau lívid i que hom sent dir que: es vent ho ha cremat... Vull creure i estic esperant que em facin arribar alguns exemplars d'aquesta nova treta, com si d'una collita inesperada, tingués el ressò gastronòmic. Menjar esclatassang al llindar de Nadal. Ara que el cuscussó és al rebost, esperant un dies de repòs incert, perquè prengui la textura convenient i es faci mengívol. Ara que el cuscussó, com un morter d'ametlles, sucre, pa, pinyols, llimona, panses, i altres productes, esdevenguin aquest turró tradicional, després d'haver-se cuinat en un tià de terra. Vull donar per entès que el cuscussó és de les coses més autèntiques de cada Nadal. A cada Nadal en menjam dos tipus de cuscussó: el cuscussó blanc de ca mumare i el cuscussó negre de ca mon pare. Si un dia d'aquests tenc una estona perduda, us en faré cinc cèntims de com preparar-los, cadascun d'aquests cuscussós que vaig veure fer a la posada del carrer Mirada del Toro i, l'altre, a la casa de cas Padrí, al carrer del Cap de la Vila...

Disciplina

vincent | 16 Desembre, 2005 14:07

La professora de Tai-txi, després d'haver-me espillat algunes sessions, m'ho va advertir: sense disciplina no hi ha coneixement. No pots exigir al cos allò que tu no has prèviament preparat, que necessàriament has abonat. A les sessions que he assistit, en el grup som dotze famelles i tres masclets. El més enderrerit en els exercicis som jo, qualcú havia de ser el darrer. Vaig fent, tampoc, m'he proposat cap fita. Anar fent i criant pèl. Pensava si no fóra més promiscu haver-me matriculat a ioga que és impartit a una aula del costat, i la professora és més mamelluda. Entre altres coses, vaig escollir tai-txi en recordar-me d'un vídeo clip de Lou Reed, i és clar, per una mancança de referències sòlides de cultura i civilització, allò que fan els teus mites, maldes d'imitar-los cegament o escèpticament, maldes d'oferir la flor i escupir el vici. Tot és qüestió de disciplina i de creure el que estàs fent. A la cambreta sembrada d'estores, faig alguns exercicis sense gaire traça, tot escoltant Maig and Loss, i acab amb les bateries ben carregades. Preparat com un soldat nocturn que sap que té guàrdia contra la nit i contra el desig.

Detalls o fum de formatjada

vincent | 15 Desembre, 2005 14:30

Ahir vaig començar la lectura Els Detalls Del Món de Biel Mesquida (ed. Empúries) i avui m'he llegit la crítica elogiosa que li dedica el Quadern d'El País. Hauré de deixar la lectura d'aquest llibre fins que em sigui oblidada la conxorxa fraseològica den Puigdevall. El barroquisme de l'escriptura de Mesquida no m'acaba de sorprendre ni em captiva allò que voldria que fos: aquest escriure per escriure és més una satisfacció per l'escriptor que no pas pel lector, no obstant, s'ha de fer la travessia de la lectura, ens hem d'endinsar en l'univers que es reflecteix en aquestes pàgines i s'ha de sentir dringar la prosòdia d'aquell qui sap que l'escriptura et pot salvar d'haver de ser ètic. I la sospita és concebuda d'altres sospites, i s'escau el dubte: i si tot fos fum de formatjades.

Decathlon

vincent | 14 Desembre, 2005 14:42

Em sembla que aquest pic ho he escrit bé, el nom de la marca de la botiga on hi vaig espessament. Avui ha estat una volada: he comprat dues dotzenes de pilotes de jugar a golf, els pals s'han compromès a deixar-me'ls. No hi he jugat mai al golf, però, el primer dia comencen. Açò de fer forat té la seva sublimació. Quan he arribat a casa, he tingut el pensament que, tal vegada, m'hauria d'haver comprat també uns guants per travessar aquesta frescor. Aquest joc dels vents, ara tramuntana, adés un poc de gregal... Ara sec, adés humit ens dóna l'equilibri per poder definir a l'home com un animal climàtic que diria el solitari de can Pla de Llofriu. Quan em varen convidar a jugar al golf vaig dir que sí tot d'una, sobretot, per la curiositat de tenir noves sensacions, per provar altres maneres de veure les coses... Quan sigui hora foscant aniré a tai-xi que, d'ençà fa uns dies, ho tenc molt abandonat i faré de treure el verí de paxaran que el meu cos encara no ha tret del tot. Els manuals del professor Xabier Gereño per aprendre euskara a casa i sense professor presencial m'estan fent profit, un profit d'anar per casa.

Txapela

vincent | 12 Desembre, 2005 14:45

Durant aquesta volta per Euskadi m'he comprat una txapela, emperò, em sembla que no la duré. La regalaré a n'en Quelet de Son Pinyol. La boina de pagès de per aquí no la trob tan cridanera. Euskadi m'ha tornat a encisar, com sempre que hi retorn. He preferit veure paisatges i més paisatges, i he maldat de veure tan sols uns quants coneguts. Avui com avui, l'entusiasme el tenc en la mirada i no pas en la paraula. Per poc que pugui he de tornar-hi a fer una estada pel cap prim de tres mesos, així m'ho he promès a mi mateix. He vingut carregat de cds de Mikel Laboa. He tornat amb uns quants diccionaris d'eusquera i llibres de cançons populars i de refranys tradicionals, tot adquirit sota la supervisió de la meva amiga Txuntxurreta...

Oñati

vincent | 06 Desembre, 2005 09:33

Aquests dies que passaré a Oñati és d'esperar que em pugin la moral. Enfora dels esculls quotidians. Estic fent temps en aquesta taverna cibernètica, esperant que em venguin a cercar i anar a veure paisatges fronterers, allò que es cou i bull a les fronteres sempre m'ha fet el pes. Som a Euskadi aquest dia de la Constitució, aquest paper jurídic que fou rebutjat majoritàriament per aquest poble, per aquesta gent que sense oblidar tira cap endavant: açò de veure la guàrdia civil i altres forces d'ocupació amb la cua entre les cames, em dóna coratge...Tot i que la meva visita és purament per motius sensuals.

Fil umbilical

vincent | 04 Desembre, 2005 21:10

Set hores amb mumare, al bar de l'aeroport de Sant Climent, esperant que sortís un avió cap a Madrid, que no ha arribat a enlairar-se. Desesperant. Estava que treia foc pels queixals i mumare que em deixa: tu no et preocupis, que jo ja som de viatge! Cony, avui el dietari anirà ple de mala bava... L'escepticisme té els seus límits!

Baraka

vincent | 03 Desembre, 2005 12:15

Tenir sort. L'altre dia en Mariano Rajoy i la seva comitiva varen tenir sort a Móstoles. Per poc no ho conten. Els peatons de la història i espanyolets que, cada any, fan la declaració de l'Irpf solen tenir accidents de trànsit amb moto o cotxo, o altres avinenteses sinistrals, no és gaire normal tenir un accident d'elicòpter, aquest tipus de sinistre solen ser una exclusiva dels militars i de bombers forestals. Veient les imatges que s'han dona a conèixer, no sabem si en sortiran d'altres d'imatges per contrarrestar els informes pericials, podem dir que a Mariano Rajoy l'ha acaronat la baraka, així com en el seu dia, en Josemari Aznar va sortir il·lès d'un atemptat d'Eta i, a partir d'aquell mateix atemptat, el seu lideratge es va blindar de debò; hom va intuir que aquell home arribaria a president, tot i que mai es va arribar a investigar prou profundament les implicacions del govern González en aquell atemptat, sobretot, per la minsa protecció policial que tenia el líder de l'oposició. Idò així, a partir d'ahir, don Mariano tindrà un accés olímpic cap a la presidència d'aquest país on els sinistres d'elicòpter comencen a puntuar en l'estadística dels imponderables.

London

vincent | 02 Desembre, 2005 10:50

1/. Un pensava que amb l'anglès après en l'esforç de traduir cançons i poemes de Leonard Cohen, se'n sortiria en aquesta ciutat contradictòria. 2/. Tenia un caràcter corrosiu, i bensenes, la boira no el dissipava gens ni mica. 3/. Sense una prèvia ingenuïtat de les sensacions corporals, les aventures idiomàtiques no tindrien lloc. 4/. Cercava la felicitat (allò indefinible i inaudit de ser feliç), cullerada rere cullerada, en un plat de sopes de verdura. Aquell fumet melangiós que brollava del plat just-just deixondia els ossos. 5/. Quan de veritat es va assabentar del tot que era a London fou quan hagué de canviar la moneda, llavors, va despertar...

02122005-01

vincent | 02 Desembre, 2005 10:01

No creia en Déu, emperò, no havia deixat de creure en els àngels caiguts.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb