Pluja de terra

La música de Telemann m'emboira l'oficina. Què faig aquí escoltant tantes queixes d'altri,,, Avui he començaré un pont fins dilluns de St. Antoni des Porquet. La música de Telemann m'inspira a deixar-ho córrer tot. A Sineu m'esperen unes veus conegudes i unes mans amigues. A hores d'ara, no sé a quina població mallorquina he d'anar per tastar les festes de St. Antoni: sa Pobla? Montüiri? Artà? Em deixaré guiar per l'instint dels instants, ben cert que m'emportaré el discman amb la música de Telemann i que aquesta fredor genera ens agafi confessats,,,

No sé com ha començat aquest any en l'astrologia... No sé quins astres ens dominaran o tindran un ascendent damunt noltros, ho hauré de consultar amb en Wallas, emperò, les sangs sino s'han enverinat, idò, baixen calentetes,,, Ja duim inventariats uns quants crims de luctuós estigma, a un general de màxima graduació se li escalfa la boca i fa un retorn a les arengues de sempre (sembla que la transició cap a la democràcia en aquest país no s'ha d'arribar a acabar mai, potser sigui positiu que estiguem sempre en un trànsit democràtic qüestionat, potser seria símptoma d'un constant revulsiu, vaja, que no ens hem adormit a la paissa i que els mecanismes correctors del sistema, de qualque manera, funcionen, malgrat el capataç sigui en Bono))); hom ha no sap si el que preocupa realment són les paraules, després d'un vinito español, del tinent general a la capitania de Sevilla o bé la supervivència de l'article vuitè de la Constitució que t'ho pots agafar amb guants, o bé que és el que em té preocupat, i alhora despreocupat, és l'ensenyament que reben els militars en les acadèmies, i aquí sí que el govern de l'Estat hi té molt a fer: aquestes acadèmies haurien de ser i estar homologades per algun organisme universitari, haurien d'estar inscrites en alguna Universitat, per controlar la doctrina que s'hi ensenya i és en aquest aspecte que el ministre Bono hauria de dirigir els esforços del seu departament ministerial i deixar de tocar la pandereta,,,

Diumenge. Ressaca de lectura: Memòries d'ultratomba de Chateaubriand. En edició d'Acantilado que ha tingut la gentilesa de publicar-ho, perquè editar aquests dos toms que m'han sortit gairebé per 90 euros, és una gentilesa editorial. Jaume Vallcorba és un editor amb gust i d'exquisit encontre, no sé com li surten els nombres. Aquesta edició que roman damunt el marbre de la tauleta de nit té una presentació de Marc Fumaroli, un pròleg de Jean-Claude Berchet i la traducció és responsabilitat de José Ramón Monreal. Aquestes Memòries d'ultratomba s'han esdevingut el meu somnífer i no fallen. A poc a poquet, em vaig endinsant en les pàgines de Chateaubriand i una somnolència, estones plàcida i altres inversemblant, em visita entre llençols. No sé per quin motiu havia demorat aquesta lectura que ara em té captivat i les trompetes de l'alba sonen, quan els ulls se m'aferren de son. La història, des d'una percepció personal o particular, és una altra història que també s'ha d'estudiar o maldar de saber. Fins i tot, n'hi ha que han gosat dir que la història o la historiografia és una ciència i jo em qued gelat, talment glaçat com la serena d'aquests dies de gener.

Els dissabtes són així: un dia de la setmana on la inèrcia pot ser controlada. M'agraden els dissabtes. Pots fer de confitar els minuts. Entre dissabte i dissabte, el temps s'escola i el calendari va girant de fulles. La vida és així: l'escorxa dels dies que es queden surant a la superfície. Hom fa bugada: rentar i estendre roba i altres necessitats de la casa. Hom fa inventari: fer un aguait als comptes bancaris. En definitiva, hom fa dissabte. El que volia dir és que els dissabtes és una dia de llibertat, o potser, on aquesta és infinitament larvada.

Acab d'encetar aquesta capsa de cartró, més tost voluminosa, que era vora la ximeneia: l'obra completa de Telemann en cds. No m'ho esperava pas. I tot un hivern per endavant,,,

Tot esperant l'arribada dels Reis d'Orient. Tot són nirvis. Carabó negre, segur que sí que m'enduran,,, Els reis varen ser una de les primeres decepcions en el lapsus de la infantesa. Una d'aquelles decepcions que fan call, i alhora, et fan madurar. Cada any, escrivia una carta, i demanava una escopeta de perdigons, d'aquelles que eren exposades al mostrador de ca n'Amans, al carrer de ses Cadufes. No. Mai no me la dugueren, a l'escopeta. Mon pare sempre em recordava que havia de millorar la cal·ligrafia. Que els reis havien d'entendre la meva lletra si volia que l'encertessin. Jo sospitava que les cartes no arribaven mai a destí. La mala lletra no ha millorat, però, no em puc queixar de l'armeria. En aquest sentit sempre he estat al costat de William Burroughs: allò que no pots seduir, fes-ho de conquerir,,,

Vent. Les barques bou no han sortit a pescar. El fumeral bufa de valent. I tu i jo tenim abrics i redossa...

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Gener 2006					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

• Socialisme financer
• Mèrits
• 3-9-2008
• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc

• General [329]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom