Pluja de terra

Piscina i cabots

vincent | 28 Març, 2006 13:33

Un dels projectes fallits de l'equip del govern municipal de Ciutadella s'està executant aquests darrers dies; és la piscina que havia de ser d'aigua salada i que pel seu elevat cost de manteniment, al final serà d'aigua dolça. La piscina està ubicada davant el Portal de la Mar, en unes pedreres a l'acabament del canal Salat, al llindar de la finca del Peñón. Que allò era un racó abandonat i pendent d'una ordenació urbana no és cap secret, emperò, que una piscina descoberta sigui una prioritat social de la població hi ha molt que discutir. Supòs que projectes com aquests seran d'aquells que passaran factura a les properes eleccions, la gent no veu amb bons ulls que els seus impostos i taxes i altres abonaments municipals se'n vagin per l'embornal de les despeses fàtues. Gosaria dir que Llorenç Casasnovas, amb la mania d'aquest projecte, no sortirà elegit en cap de les eleccions que intenti presentar-se; aquells que foren objecte de la seva simpatia i del regal de les seves camisetes li giraran l'esquena, perquè no entenen una despesa d'aquesta consideració, a més a més, si tenim en compte les despeses de manteniment que açò suposarà. Ara s'han tret de la màniga que el manteniment anirà a càrrec del concessionari del quiosc que hi pensen ubicar-hi a la zona de la piscina, i a hom no li surten els números per cap escandall: no és previsible que amb la venda de quatre polos, algunes bosses de patates frites i unes quantes birres sortin els números de fer front al manteniment d'una piscina d'ús gratuït. A mi que sempre m'ha agradat pensar el pitjor de les possibilitats previsibles, puc imaginar que amb el pas del temps, aquesta piscina esdevindrà l'ànima d'aquella bassa de Son Blanc que va ser reblerta, és a dir, que en la piscina hi veurem nedar cabots i xisclar qualque granota, ara com ara, la piscina ja l'han baptiada sense haver-se inaugurat: sa piscina d'en Wenky!

Una suca-mulla

vincent | 25 Març, 2006 17:13

Una suca-mulla de pensament: Eta es va equivocar quan va deixar de ser un enemic de l'Estat i es va convertir en un enemic del Poble. La globalització del fenomen terrorista ha deslocalitzat el terror, sembla. Ara caldrà desxifrar jesuíticament si aquesta permanència en l'alto el foc és una finalitat cap a la finitud o una estratègia d'anar sumant voluntats. Probablement, s'esdevindrà un factor de bocins i d'esborranys, és a dir, que l'Estat d'Eta signi una treva i que grups que no reconeixen aquesta autoritat contra aquest mateix Estat terrorista, facin aparents incursions de terrorisme. No seria la primera vegada que Comandos Autónomos Anticapitalistas vegin l'oportunitat històrica de jugar de cul de bòtil o sense tauler d'escacs. En aparences del paradigma, sembla que matar també cansa.

Manament gairebé diví

vincent | 24 Març, 2006 08:51

No, no te'n vagis al llit amb una jove advocada que la vista oral pot ésser una història interminable i et sonarà la ràdio-despertador sense la redossa d'una sentència. No t'en vagis al llit amb una jove advocada que solen emportar-se deures laborals per acabar entre llençols,,,

K. (de Roberto Calasso)

vincent | 21 Març, 2006 14:52

Els oficinistes kafkians esteim d'enhorabona. Aquest llibre és als prestatges de l'oficina corsària i un altre exemplar damunt la tauleta de nit qui espera torn de lectura continuada. A estones perdudes, quan la rissaga administrativa ha tocat fons, em submergesc en les pàgines de l'obra de Roberto Calasso. Sí ja sabem que aquest no és un llibre de crítica literària, que és una narració interior que desxifra la K. de Kafka, de totes les ressenyes que he llegit sobre aquest text m'he deixat endur per aquesta citació de Enrico Ariosio: K. és un llibre d'una intel·ligència que sorprèn i fins i tot confon. Per moments el diàleg intens entre l'autor i els textos de Kafka sonen com un duo de jazz contaminat, com si Coltrane es trobàs amb Ravi Shankar"""" Quan arribi a la pàgina 360 us en faré cinc cèntims de la meva lectura i de les impressions que n'he tret. Un llibre digne per a escrivents descreguts.

Botellón al poder

vincent | 18 Març, 2006 11:01

El jovent té set. El personal està crispat pels discursos polítics hipòcrites. Són massa hores invertides en el treball. Les hipoteques són arbres de fulla perenne. Per pura curiositat vaig sortir a fer un voltoi. Em vaig posar la xupa i vaig partir cap a cercar la moguda. Feia una nit tranquil·lota. No vaig observar dispositius policials fora mida, fins i tot, un poli conegut va tenir l'ocurrència de demanar-me la documentació. Sort que portava els meus papers a la butxaca. A la barra de cas Marino, una amiga d'un saludat, em va dir: què, cercant emocions fortes, avui vespre! Semblava que ho duia pintat a la cara que havia sortit al carrer a la recerca de material vivencial per un reportatge periodístic, o tal volta, novel.lístic. Vaig anar fent un caragol santjoaner, de taulell a taulell, de bar en bar, cercant quelcom més enllà d'aquell capvespre, entre la buidor decebuda i l'avorriment provocat, passat davant la PlayStation. El jovent té set. El jovent no se'n refia (i bé que fa) d'aquesta conxorxa política que ens governa. Vindran sociòlegs experts i en treuran les seves conclusions del fenomen. La litrona és una manifestació lumpen. La xibeca és la consagració primaveral d'aquells que no tenen pela prou llarga per entrar als clubs privats i ensumar les titis escotades per l'Ipc. Del botellón cal quedar-se amb el poder de convocatòria que aquell fenomen provoca. Jo em vaig passetjar quatre hores nocturnes per la meva ciutat, amb el discman escupint frases del compacte New York de Lou Reed, i quan era a punt, d'endevinar el carrer de tornada, a la plaça de l'Oar, vaig trobar un petit mogollón i vaig provar el seu suc que no era la sang de Crist. Si el botellón arribàs al poder, les coses anirien millor. Supòs,,,

de la Vega

vincent | 17 Març, 2006 08:34

Què voleu que us digui: la vice Fernàndez de la Vega, ni vestida ni despullada, em fa pujar la líbido. No tenc aquell subidón vespral. Açò sí he de reconèixer que és d'aquelles dones que sap dur els calçons en el govern i aquest temperament s'acaba agraint, sobretot, quan el presi Zapatero és absent en l'amagatall o escenifica aquells gestos de capellà d'olla i pronuncia aquelles frases tan elementals. Ara hem sabut que les despeses del viatge de la vice-presidenta als països africans ha suposat un import més elevat que no pas les inversions que l'estat espanyol fa en aquests territoris pel seu desenvolupament, és a dir, pura demagògia de mostrador. Què voleu que us digui si la líbido se'm filagarsa amb l'exhuberància d'aqueixes natives de pell bruna.

Oficina corsària

vincent | 16 Març, 2006 16:56

Abans de plegar d'aquesta oficina deixaré la meva petjada. Abans de plegar ompliré el cànter d'aigua. Abans de plegar trucaré a mumare i li demanaré una recepta per fer-me el sopar. Abans de plegar em buidaré les butxaques de paperets i kores d'anotacions. Abans de plegar deixaré escrits esborranys en el dietari. Abans de plegar miraré per aquest finestral i esperaré que es faci fosquet. Aquestes horesbaixes tenen el sentit sanguinolent de no haver d'esperar que la sang torni a bullir. Abans de plegar engegaré el discman, tot a punt, per escoltar Lou Reed pels auriculars, mentre els semàfors em conduiran a casa. Abans de plegar i és que no hauria d'haver vingut...

Aniversari

vincent | 11 Març, 2006 09:19

Avui farà dos anys de l'atemptat a Madrid i un calaportal de dubtes i sospites encara planeja sobre els fets que varen segar la vida a 192 persones. No sembla que la instrucció del jutje del Olmo sigui modèlica, sobretot, si ha anat a remolc de les variables policials i imponderables polítiques. Un sol home no podia dur la instrucció judicial d'aquest complicat cas, no per la seva incompetència sinó per la mateixa dificultosa complicació d'allò que s'havia d'investigar, d'allò que s'havia de saber i no donar a conèixer. No ha transcendit que hi hagi ningú del Cni com imputat en el llegalls judicials, quan haurien de ser els primers imputats: si hom paga a uns serveis secrets és perquè evitin aquesta mena de desastres no pas perquè sigui els seus mateixos confidents qui organitzin i promoguin aquesta orgia de sang. Aquests darrers dies Fernando Múgica ha donat a conèixer una sèrie de sospites sobre les furgonetes i les seves aparacions i desaparacions que donen molt què pensar, a més a més, del rastre que els explosius varen seguir. Que la pel:lícula potser no tengui el guió que ha escrit el jutge del Olmo és una vera possibilitat, emperò, aquí hi ha gent que sap molt i ha callat encara més: l'anteior director del Cni, Jorge Descallar, hauria d'haver estat un imputat en la trama i potser només així sabríem allò que de cap manera es vol ventilar: hi ha crims que no són evitats i, llavors, cal saber-ne els motius, els veritables motius d'aqueixa imponderància.

Pedres i vent

vincent | 07 Març, 2006 15:29

Ahir va transcendir en les pàgines de la premsa insular, la mort d'una persona per mor d'un mauro que va patir i que tingué lloc a un establiment des Pla fa unes setmanes. Avui ha transcendit que han estat agafats cinc joves maonesos implicats en la baralla que va provocar la mort del guarda de seguretat que volgué intermediar en el conflicte. La Junta de Seguretat Insular té previst reunir-se amb caràcter d'urgència. Sembla que l'illa de Menorca no és tan tranquil·la com sembla ni tampoc és una illa de primera com alguns s'han entestat en pintar-nos-la. Les estadístiques són tossudes com les pedres i el vent. Les estadístiques són il·lustratives, el que no acabam de saber mai és si aquestes estadístiques són prou significatives, perquè unes xifres exposades a la pissarra i uns números sense una base interpretativa, sense les corresponents comparances analítiques fan de mal digerir. Ara només cal esperar que les investigacions judicials arribin a bon port i que aquestes dues filletes que han quedat orfes de pare tenguin l'abrigament que calgui. Totes aquestes històries de successos i de fets luctuosos sempre acaben tenint un escull d'absurditat imponderable. Després de les tempestes, hi solen quedar les pedres i el vent en aquesta illa que gairebé és de primera divisió,,,

Guillem Mercadal o l'endemà del silenci

vincent | 02 Març, 2006 09:30

Aquests dies ha transcendit la notícia de què Guillem Mercadal ha deixat de pagar les quotes com a militant del PSM. La notícia pot ser dita en boca petita, però, té la seva transcendència política en l'àmbit insular. Guillem Mercadal no ha fet declaracions ni ha escrit un article d'aquests de comiat (articles on la dissidència vessa pels embornals del pragmatisme a qualsevol preu), a criteri meu, Guillem Mercadal hauria de donar a conèixer els arguments de la seva distància amb el partit que va representar com a regidor a St. Lluís i que tan bona feina va fer; diria més: Guillem Mercadal té l'obligació moral de fer-nos saber les raons de la seva dissidència perquè faci d'avís per a navegants incauts, perquè el nufragi de tot plegat no s'inauguri abans de la tempesta bodyliana. Guillem Mercadal hauria de fer un esforç intel·lectual i escriure aquell article que tots esperam, perquè, si també nidifica l'estalinisme en el PSM cal saber-ho i dir-ho. No obstant, pel poc que s'ha filtrat, sabem que les rebaixes en les modificacions puntuals del PTI van ser una de les causes de la seva actitud. Fins i tot, la presidenta Barceló (amb tota la seva cara de cinisme) ha vingut a dir que aqueixes modificacions de caire urbanístic CONSOLIDEN el pla territorial insular. I un be negre! Guillem Mercadal, parla clar, potser erosionis un poc amb incertesa la imatge del Psm, emperò, faràs un gran favor a la democràcia més enllà dels partits, que al cap i a la fi, són els responsables de què la democràcia estigui segrestada d'ençà sempre.

Diada dada a dida

vincent | 01 Març, 2006 09:09

Primer de Març: diada de les Illes Balears. Dia festiu. No hauré de trepitjar l'oficina. No hauré de despenjar el maleït telèfon. No rebré consignes ni donaré ordres. Aquestes festes artificials tenen aquell escull d'amorfisme que faria engalipar a un antropòleg qualsevol. Tot allò que tenen d'artifici, ho retenen de civisme lleganyós: la societat civil va per un cantó i la societat política (aquesta casta maçònica que legisla i governa) fa d'evitar aqueixes lleis i normatives que no són convenients pels seus bisnes promocionals. Potser un dia tornarem a ser talaiòtics, i alhora, baleàrics! Potser un dia tornarem a perdre la riallota i restaurarem el somriure. Sí, com diu la cançó que cantava Ramon Muntaner: potser algun dia ens en riurem de l'amor de dilluns a diumenge,,, Visca en Matas! Visca les Mallorques!
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb