Pluja de terra

Abril del 74

vincent | 25 Abril, 2006 19:12

25 d'abril: Sant Marc Evangelista. Avui fa anys que a Portugal, alguns militars, varen encapçalar una revolta que fou baptiada com la revolta dels clavells. El que havia de ser una manifestació de militars disconformes amb la política del colonialisme es va convertir amb la tapadera per enderrocar un govern de dictadura i que va tenir, de qualque manera, ressò en altres països com Espanya, Grècia, etc. El que passa sempre en aquests tipus d'activitat espontània, sempre surt de darrere les mates, més prest que tard, el professional que es posa a gestionar allò indesxifrable com és voler canviar de sistema de joc. Els líders professionals traeixen la voluntat d'un poble i la gestió de les possibilitats immediates i el pragmatisme es van imposant, fins al punt de no retorn, quan aquells soldats que ho varen arriscar gairebé tot són visualitzats com ingenus en el catàleg de la política. I així esteim, anys després de tot l'enrenou, cantant cançons i fent un brindis per aquella utopia sense gestors, per aquella utopia que ningú no gosa gestionar perquè deixaria de ser aqueixa bimbolla de sabó que tansols amb el nostre alè rebenta, per sempre més.

Llibres

vincent | 24 Abril, 2006 19:04

Una cultura sense llibres pot funcionar. Una civilització sense cultura podria tal vegada funcionar. El que sempre he notat a faltar en la cultura catana han estat edicions de butxaca com la col·lecció Fólio de Gallimard, el dia en què l'edició catalana pugui pressumir de tenir una cosa semblant haurem tocat sostre. És una llàstima que els governs autonòmics que tenen la llengua catalana com a vehicle de comunicació no s'hagin proposat allò que a França ha sabut fer l'empresa privada: donar pervivència al motiu d'existir d'una cultura editada,,,

Mimetisme a Son Xarigot

vincent | 22 Abril, 2006 07:45

Sineu. Divendres. Capvespre. Quin capvespre més ben aprofitat. Vaig conèixer el carrer des Vent de Sineu. Un capvespre tranquil·lot. Estones mossegades amb l'aspra vitalitat d'un somriure amic. Vam seure a la terrassa de Can Castell i vam veure venir les figures i els paisatges corporals. Quan vaig demanar el cas de Martina Gelabert i em varen explicar com havia anat el pas, just semblava un ciri trencat de setmana santa, tot engròs per un desfalc de 50.000 euros i escaig, de bon de matí, aquest poble es va veure assetjat per policia armada i la guàrdia civil com no es recordava pas, just semblava que anaven a la caça i captura d'un peixot de la màfia, i tenien acorrlat tot son Xarigot. I és que el personal de la instrucció judicial havien vist la tele i no volien quedar-se curts amb allò que havien vist que passava a Marbella, aquesta cosa espectacular entost de donar credibilitat només provoca que la gent de pau es miri l'escenografia de l'espectable amb una sorneguera indiferència, amb un pessic de sal cínica i amb un pensament de pebre escèptic. Mentrestant, totes aquelles estones que vaig fer assegut a la terrassa de can Castell, em varen omplir la civadera d'esperança aspra, emperò, esperança. Com quan el vent terrer travessa indòmit el carrer des Vent.

Quatre històries

vincent | 21 Abril, 2006 08:25

Aquests dies, en les estones perdudes que puc recuperar, estic enllestint la lectura de CUATRO HISTORIAS DE LA REPUBLICA DE JULIO CAMBA, GAZIEL, JOSEP PLA I MANUEL CHAVES NOGALES, que Xavier Pericay va ontologar per aquesta edició de Destino. Un llibre de 1102 pàgines que no decepciona, ans tot el contrari, un llibre del tot recomanable i que, a vegades, convendria tenir-lo a la capçalera o damunt la tauleta de nit, per no oblidar i per aprendre'n dels altres que han viscut la intermitència dels capricis de la política. Hom, llegint aquestes pàgines, sense cap mena de dosificació va captant que periodistes d'aquesta mena ja no en queden, d'aqueixa raça de periodistes que d'una esquifida o absurda anècdota saben muntar l'escenari d'una categoria. La lliçó de la història és que s'ha d'anar repetint fins a la pèrdua del subjecte,,,

El Loco de la colina

vincent | 20 Abril, 2006 14:56

Ahir, havent sopat, vam tenir la ocasió de veure i d'escoltar l'entrevista que Jesús Quintero va fer a Felipe Gonzàlez; va ser una entrevista confortable, prèviament pactada entre les dues parts i, és clar, que vam trobar a faltar aquelles boires a la superfície, no obstant, vam sentir cosetes que sempre interessen de saber. Crec que la cosa més interessant que ha sabut fer aquest expresident és manar matar i que el sistema judicial no s'hagi atrevit a demanar responsabilitats per allò d'haver defensat l'Estat de dret, des de les clavegueres i és que, intuïtivament, el Poder Judicial té també la seva aliquota d'aqueix servei de clavegueram: per grossa que sigui la responsabilitat, els presidents de govern tenen la coartada de la impunitat del seu càrrec, aquest és l'axioma democràtic que hem hagut d'aprendre. El poder judicial (audiència nacional) ha pogut anar a investigar allò que va passar a Xile de Pinochet o a l'Argentina dels governs militars, emperò, ha mirat cap una altra banda, quan havia d'investigar les resposabilitats del règim den Franco,,, Que Felipe Gonzàlez es dediqui a tallar pedres, a fer joiells i altres empreses, és una bona notícia de pedra llebetjada.

Carrer des Vent

vincent | 18 Abril, 2006 15:27

Tramuntana i sol. Ciutat de Mallorca, després d'haver dinat. En Markk, amb una mica de misteri, m'ha mostrat i m'ha donat a conèixer el Carrer del Vent. En Mikel que ens acompanyava amb silenci i un tros enfora, ha tret un munt de fotografies d'aquest carrer estret i dels seus entorns. Ara, quan em mir aqueixes fotografies ampliades a la pantalla, estic pensant que m'agradaria viure-hi una temporada en aquest carrer estretíssim, i alhora, d'eficis alterosos. En Markk em posa la seva mà damunt l'espatlla i em diu: diumenge qui vé t'ensenyaré el carrer des Vent de Sineu, que allà també en tenen un de carrer dedicat al vent. Açò del nom dels carrers és tota aventura toponímica i els noms de carrer de la ciutat d'Alaior sempre els he trobat super imaginatius, don Fernando Martí Camps va gosar fer-ne un llibre,,,

PAY THE DEVIL

vincent | 17 Abril, 2006 12:31

Avui de bon matí, en arribar a Son Sant Joan, som agafat un taxi tot dret cap a l'oficina corsària, i la taxista del Picasso, just entrar al vehicle, amablement m'ha demanat: el señor, prefiere radio o hilo musical??? I m'ha posat el compact-disc PAY THE DEVIL de VAN MORRISON, aquesta mena de detalls són d'agraïr. M'ha dit que li agradava molt Van Morrisson, jo li he dit que també m'agrada moltíssim, i així hem fet la carrera, sense adonar-nos dels semàfors i del taxímetre, una volta liquidat el tícket, li he donat una generosa propina: usted y yo, somos del mismo club: fans de Van Morrison! Després he memoritzat allò que vaig llegir no fa gaire en un prospecte de presentació d'aquest seu darrer disc: VAN MORRISON ES UN DELS POCS ARTISTES QUE, DESPRES DE TRENTA ANYS SOBRE ELS ESCENARIS, SEGUEIX TRANSMETENT EMOCIO I CREDIBILITAT EN CADA UNA DE LES SEVES CANÇONS. I és que hi ha taxistes que saben que és un client, tot i que qualcú els hi hauria de mostrar mallorquí, per allò de fer país.

En Vidal

vincent | 15 Abril, 2006 11:13

Ahir que era un dia republicà, en plena setmana santa, vaig anar a sopar a la Marina, i vam fer un brindis per en Vidal, l'únic home tancat a la presó in Spain i amb condemna ferma, per reïcidi. Sempre hi hagut una frase que va dir aquest etarra, durant la instrucció del sumari, que em va cridar l'atenció: on hi ha marisc, hi ha militars,,, Si quan el tenia en el punt de mira, no s'ho hagués repensat,,,

Gambals

vincent | 13 Abril, 2006 12:01

Els COGLIONI de Berlusconi han donat prou suc interpretatiu. Els del guiñol del plus i altres mitjans de comunicació seriosos, ho van traduir per GILIPOLLAS, n'Agustí Fancelli s'esmerçava a dir que el diari Avui, posant la versió catalana, CURTS DE GAMBALS, s'atracava un poc més al sentit de la paraula i a l'esperit del contingut, és clar, que quan es parla de collons o collanades s'ha de filar molt prim si no es vol caure a la síquia dels despropòsits. El meu veí que és una italià que porta vint-i-anys visquent a l'illa, m'ha donat a entendre que TORRA-COLLONS també seria una traducció plausible al terme berlusconià. Avui dematí, quan regava les malves que s'estan esmosteint, li he fet un petit comentari sobre les recents eleccions, en Brina m'ha fet entrar a casa seva, a posat el televisor com imatges de fons, m'ha convidat a un glopet de grappa i m'ha vingut a dir que el seu vot no ha arribat al seu destí, i que com ell, suposava que molts altres havia passat el mateix: que pel camí s'havia perdut el rastre de les paperetes que havien dipositat a les oficines de Correus. M'ha dit que havia votat per il professore Prodi, emperò, amb les mans tapant-se el nas, m'ha dit que no esperava res de bo ni millor, només un petit canvi d'actors per un mateix escenari i m'ha advertit: si jo fos Berlusconi també m'ho faria revisar. Aquests italians tenen la virtud de no decepcionar-nos mai, sempre saben quines espícies han de posar a la pasta,,,

Italiana manera

vincent | 12 Abril, 2006 15:25

Els italians es composen a la seva manera. Els italians no han de rebre lliçons de ningú. Ells, totsolets, s'ho enfornen. Un dels dubtes, entre altres dubtes, és de saber si les subvencions estatals a l'Òpera que Berloscuni havia genialment suprimit, tornaran a atorgar-se a fons perdut, talment si l'art operística fos un ramal del ministeri de Cultura, funcionaris encoberts amb sous de tremolor. Una altra incògnita que surarà a les ribes de l'Adriàtic serà de saber si les instruccions judicials contra Berlusconi es desinflaran, un cop hagi acceptat, la seva primíssima derrota. Llegir els articles que Enric Juliana ha vingut publicant en La Vanguardia, haurà estat un goig, tot i que la cobertura que han realitzat Guillermo Altares, Enric Gonzàlez i Lola Galán pel diari El País, també, haurà estat literatura periodística de qualitat indiscutible. No passeu ànsia que els italians s'arreglaran a la italiana manera,,,

Ministres i moixets

vincent | 08 Abril, 2006 08:42

Els meus nebots estan eufòrics. Na Cafeito, aquesta moixa color cafè, que ha campat pels rodals de la casa ha parit sis moixets: un de blanc, dos de negres, un de gris i dos de mesclats. Mentre en Zapatero procedia a admetre la dimissió de Bono, evitar una mini crisi, i procedir automàticament a una remodelació ministerial, idò, na Cafeito, es posava a parir. Indubtablement, els ministres han quedat en una segon pla de la notícia, perquè ara tindrem la feinada de posar nom a aquestes criatures d'aquesta moixa aventurera. Si en el seu dia, en Zapatero m'hagués fet cas i entost de nomenar ministre de Defensa a Bono, l'hagués nomenat embaixador davant el Vaticà, quanta cosa ens haguéssim estalviat! És clar que, ara com ara, els guionistes del guiñol del plus ho tindran complicat haver de trobar un seu substitut. No crec pas que vegem un exministre garnant carrers,,,

Pressentida barca

vincent | 06 Abril, 2006 17:00

Els entrevistadors demanen a Txema Montero ¿ES UNA DECISION IRREVERSIBLE? Essent la resposta: Hay varios peligros: acciones provocadoras de parte de los servicios secretos o próximos a ellos que tengan interés en que esto fracase o del complejo policial industrial (servicios dependientes de seguridad) con mucho dinero en juego y donde se entremezclan antiguos funcionarios de policía, etc. No tengo datos y no quiero alentar fantasmas. Puede haber un grupo de Eta que empiece a presionar,,, o que los presos no tengan un tratamiento urgente. De los 600 y pico presos, unos 200 deberían estar ya en la calle. Pero veo difícil un rebrote de las acciones armadas, porque !es tanto lo que tienen que perder! Llegint i rellegint hom semblava nedar en la intertextualitat d'un paràgraf de Toni Negri,,, La pressentida barca espriuiana o aqueixa por de morir quan no toca.

Etiqueta

vincent | 05 Abril, 2006 13:11

Que la Unesco procedeixi a llevar-nos l'etiqueta de reserva de la Biosfera si es promou i s'executa el projecte d'ampliació del port a Ciutadella, ens faria un favor aquest organisme. El que no sé (ni acab d'entendre prou), atès que les informacions ofertes als mass media, no entren en gaire detalls és si només seria la zona afectada per l'ampliació del port la que quedaria fora d'ordenació o potser tot el terme municipal de Ciutadella, començant als plans de Santa Bàrbara cap al Pilar i llavors fins Cala Galdana, perquè si fos així l'entelèquia, fora de la reserva hi figurarien dues zones ben estimables com a paratges naturals: la Vall i la costa Sud. No crec que sigui en coaccions d'aquesta mena que els funcionaris del Mab hagin de resoldre els tràmits i les qüestions plantetjades. Ja fa temps que l'etiqueta de Reserva de la Biosfera podria haver estat llevada i no ho ha estat, senzillament, per intuïcions polítiques o per sensebilitats d'ordre intern dels qui configuren el comitè de seguiment. Es podria haver donat el cas en l'ampliació de l'aeroport de Sant Climent, en la instal·lació de xarxes aèries d'alta tensió on hi van quedant cada any un bon grapat de repaus i altres aus, la instal.lació de Gesa al port de Maó, etc.,etc. Jo ho celebraria que ens llevassin aquesta llosa, com un ídol que tothom esmenta, però, que ningú no en fa cas.

Txema Montero

vincent | 03 Abril, 2006 13:24

Avui el diari El País publica una entrevista de Ander Landaburu i Aitor Guenaga amb Txema Montero. Aquesta entrevista té un calat especial, me l'he llegida unes quantes vegades, i cada vegada que vaig al tornall de la lectura, hi trob més coses en les paraules de l'ex-dirigent d'Herribatasuna. Sense semblar que digui, idò, Txema Montero diu moltes coses en les seves respostes i adés dóna a entendre l'escenari post-terrorisme que es pot esdevenir. Estic cofoi de saber que aquest advocat no ha perdut la capacitat dialèctica que temps enrere el va caracteritzar. Aigua d'abril han estat les seves paraules.

Es dia d'enganar

vincent | 01 Abril, 2006 08:04

Avui, primer d'abril, és es dia d'enganar a Menorca. Avui s'han de llegir els diaris amb un xic de cautela, i potser també, algun blog. Açò d'enganyar no està malament si es reserva a un sol dia, emperò, tots sabem que sense mentides no hi ha política possible; l'exercici de la política, com altres activitats econòmico-comercials, es fonamenta en no dir tot el que se sap, en maquillar els arguments del producte i en tenir molt en compte les repercussions mediàtiques dels discursos i dels fets, és a dir, que així com està el pati, fóra oportú d'instaurar el dia de No enganyar, així tots sabríem que durant aquell dia, tothom va amb el cor per endavant, o parla amb el cor en la mà i altres subtileses que no esteim acostumats els vianants de la història (aquells peatons de què parlava Vàzquez Montalbán))). Que la veritat no va amb els administradors públics no n'és cap novetat, emperò, el que no és de rebut és que qui ha de fer el contrapunt a tot aquest merder de les aparences i del simulacre, és a dir, els mitjans de comunicació, idò, també s'apuntin a fer de claca, a tot estirar per no pedre unes subvencions compromeses o perquè l'amo del mitjà té unes afinitats que s'han de respectar. I si coneixeu algun home/dona públic que val la pena de no incloure en la llista dels mentiders compulsius fés-m'ho saber, que no vull anar enganyat,,,
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb