Pluja de terra

En Ritus, l'òpera i es cà den Melis

vincent | 30 Juliol, 2006 19:15

D'avui en vuit, en Joan Pons Alvarez, el baríton ciutadellenc i també internacional, oferirà un concert a la plaça des Born, organitzat pel Casino des Born. Jo ja tenc entrada: 34 euros a Viatges Magon. Estaria bé que els organitzadors del concert hagin pensat amb totes aquelles persones de nòmina modesta i que hagin pensat amb instal·lar pantalles gegants, perquè d'un tros enfora, sense haver pagat entrada, puguin veure el festival musical. Confíem, perquè amb els elitistes mai se sap que es pot trobar: si carn o xua. En Ritus té moltes espines clavades en aquesta terra seva. Voldria esser més avaciat. Que el tinguessin més en compte. Atès que és un ciutadellenc de soca-rel. Jo sempre ho he posat en dubte, perquè m'agrada dubtar de tot i de tothom. Si en Joan Pons, fos persona vertadera, deixaria de ser cric i fabricaria una Fundació amb el seu nom, la qual, entre altres coses, podria ajudar a aquell jovent i aquelles famílies que no tenen oportunitats crematístiques per seguir estudis de música, malgrat, tenir els seus dots. Una fundació com han sabut establir els seus amics de taules: Krauss, Domingo, Carreras, etc. Idò, avui, així com acabava la lectura de Meditacions en el desert de GAZIEL, en la pàgina 217, he trobat aquesta perla: VOLKERPSYCHOLOGIE COMPRADA, A SANT FELIU DE GUIXOLS, LA EMVA PETITA CIUTAT NADIUA, ON ACABO DE PASSAR L'ESTIUEIG, M'HAN CONTAT UN FET QUE JO TROBO PLE DE SUBSTANCIA. DIU QUE, FA POC, UN FILL DEL PAIS QUE EMIGRA DE JOVENETE A CUBA I ACABA DE TORNAR-NE VELL I ENRIQUIT, S'EXCLAMAVA PLE D'INDIGNACIO, EN PLENA PENYA DEL CASINO DELS SENYORS; MENTRE VAIG VIURE A CUBA EM TRACTAVEN DE SU MERCE. DESPRES, TOT JUST DESEMBARCAT A CADIS, EM DIGUEREN DON JOSE. EN ARRIBAR A BARCELONA JA NOMES ERA EL SENYOR PEPITU, JO ET FOT! ARRIBO AQUI, AL MEU POBLE, I TOTHOM EM DIU: EN ROSEGACEBES! (QUE ES EL MOTIU LOCAL DE LA SEVA FAMILIA))) DIU QUE NO HI POT HAVER PROFETA EN TERRA PROPIA, ES QUE HI SON MASSA CONEGUTS. Quin estiu que cau!

Fatalitat catalana

vincent | 28 Juliol, 2006 07:31

Els anys són tossuts. Hom ja es mira les coses des dels boulevards de tardor i no pas des de les torres de guaita, emperò, no s'ha de perdre la curiositat de desxifrar les realitats. Catalunya haurà tingut la sort de què qui l'ha governada (des de la Generalitat) haurà estat gairebé sempre el líder convincent de Moncloa o de la Zarzuela. Abans Tarradellas abans que en Benet. Abans Pujol que no pas n'Obiols o en Nadal. Amb Pascual Maragall no s'havien aventurat que aquest fos capaç d'aixecar un tripartit i per açò va fotre el lloc a Artur Mas, qui malgrat tot, segueix essent el candidat ideal des de la Moncloa per dirigir la Generalitat. En Montilla és un experiment per veure fins on arriba la closca de l'abstenció electoral, és un experiment per enfocar unes eleccions autonòmiques amb la mateixa inquietud d'unes eleccions generals. Ja tindrem d'analitzar-ho. Si el PSC volia guanyar aquestes eleccions de Tots Sants hauria d'haver presentat na Carme Chacón, la cosa hagués estat més arradonida, emperò, realment el candidat de Moncloa és Artur Mas. Tota la resta és fer volar coloms.

Montilla i les lectures

vincent | 24 Juliol, 2006 15:47

En la pàgina 47 de Meditacions en el desert, en la ressenya de dia 30.9.1946, Gaziel hi escriu: LA PENA MES INTIMA. UNA ALTRA DE LES COSES QUE NOSALTRES (VULL DIR ELS HOMES D'AQUEST TEMPS) HEM POGUT VEURE COM POQUES VEGADES S'HAGI VIST EN MOLTS SEGLES, ES LA CONGENITA INCAPACITAT POLITICA DELS CATALANS, L'INCURABLE HIBRIDISME DE CATALUNYA, LA FEBLESA RADICAL DE LA SEVA NACIONALITAT. ES UN FET MINUSCUL, GAIREBE IMPERCEPTIBLE PER A LA RESTA DEL MON. PERO PER A NOSALTRES, CATALANS, ES FORMIDABLE. ESQUINÇ TERRIBLE EN LA NOSTRA CARN VIVA, PER ELL PODEM LLUCAR LA FESOMIA TRAGICA DEL NOSTRE DESTI. PER AIXO DONO SOVINT GRACIES A DEU, QUE ENMIG DE TANTA MISERIA M'HA CONCEDIT EL CONSOL DE PODER VIURE ARA A MADRID, DESPRES DE L'ENFONSAMENT INTEGRAL DE CATALUNYA. A BARCELONA, CADA VEGADA QUE HI TORNO, M'HI SENTO FORASTER. ES UN TURMENT INCOMPARABLE, QUE EL DANT NO VA CONEIXER. QUAN UNA PATRIA JAU PROSTITUIDA, ES MOLT DIFERENT QUE SIGUI LA AMRE PROPIA O LA MARE D'ALTRI. A MADRID L'IMMENS ENVILIMENT DEL PAIS NO EM FA NI FRED NI CALOR. ES COSA PER MI PREVISTA, I FINS A UN CERT PUNT, PINTORESCA. A BARCELONA, EN CANVI, LA PROSTITUCIO GAIREBE INTEGRAL DELS CATALANS D'AVUI ES COSA QUE M'ESCLAFA--. Açò són fragments. En Montilla s'ho hauria d'apprendre de memòria, per esquinçar l'incurable hibridisme.

Premsa i puntualitat

vincent | 21 Juliol, 2006 10:03

D'ençà fa una temporada, la premsa peninsular entre les nou i quart i les deu manco quart, era al quiosc de la Contramurada. Semblava que no podia esser. Una puntualitat esfeïdora. Fins i tot, havia retardat l'hora d'anar a berenar a Can Ulysses, per fer coincidir la menjua amb la lectura d'un periòdic com El País, La Vanguardia o El Periódico. Idò, no podia ser. Idò, d'ençà fa uns dies, hem tornat a recuperar aquell horari diàbolic d'arribada de la premsa, entre les onze i les dotze del migdia. I hom no pot retardar el refrigeri tant a la reculada horària. Quan he demanat a la quioskera els motius d'aquest retard o potser en memòria d'aquell miratge anterior, m'ha dit sense despentinar-se: açò és cosa des putes mahonesos!!!

En Mena afluixa

vincent | 20 Juliol, 2006 15:45

En Mena, el fiscal en cap de Catalunya, afluixa o, potser ha reculat fins allò on l'han deixat recular, en les diligències prèvies contra Xavier Vendrell per allò de les coaccions en el pagament de quotes a ERC. Res de nou. El fiscal ha fet el que fan en aquests casos el personal del Ministeri Fiscal: seguir les instruccions del poder governatiu i no complicar-se gaire la vida laboral. I si fos cert que qui no abonava les quotes al partit era sospitós del seu lloc funcionarial en l'administració de la Generalitat. La cosa té un calat més profund del que sembla. I les comparances tindrien el seu ressò mediàtic: les tangettes sicialianes, els impostos revolucionaris, els regalims menorquins, etc, etc., Idò, el fiscal Mena afluixa perquè la corda es vagi desatesant, fins desfermar-se totasola. Aquí tothom complia ordres, una altra cosa, és de saber si aquestes ordres tenien el vernís de la legalitat i si el fiscal no investiga més i més, ho deixarem per una incertesa jurídica, fins a una altra recapta. Que els partits polítics de qualque cosa han de viure, sobretot, quan no poden xuclar la mamella de l'administració pública.

18 de juliol

vincent | 19 Juliol, 2006 13:08

De les coses saludables que es poden fer un 18 de juliol és encetar la lectura de MEDITACIONS EN EL DESERT de Gaziel. No sé per quin motiu, però, durant aquestes dates em solec refugiar en les pàgines dels llibres de MASSOT I MUNTANER; bensenes, divendres cobrarem la paga extraordinària de juliol: una paga de remotes reminiscències golpistes. Oh, la pàtria d'una nòmina, aquesta sí que en fa de suar sang,,,

Agenda groga

vincent | 15 Juliol, 2006 09:10

En arribar a casa, el primer que faig és llevar-me les sabates i anar descalç, després, sentint el contacte d'enterra s'inicia el comerç de les possibilitats.

San Fermín

vincent | 14 Juliol, 2006 07:12

Avui s'haurà fet el darrer encierro de les festes de San Fermín. A vegades, m'he de mirar una foto de l'any 79, per reconèixer que aquell estiu hi vaig anar a córrer, esmaperdut i sense seny, davant els toros. Després en tenc una altra de foto, de l'any 87, ja més panxut i barbut, emperò, aquell cop tot va ser mirar des de la barrera, la cursa de l'ànima, a més, feia de guia turístico sentimental. De San Fermín, sempre em va estranyar, la quantitat de nordamericans que hi assistien i la cosa que vaig entendre és que era gent que havia fet una promesa de fidelitat, davant qualsevol malastrugança que la vida a vegades ens depara, és a dir, talment una romeria mariana, quan pujaves a la muntanya del Toro a peu, amb l'acaronament de la mare, per evitar la mort de qualque familiar malalt, el qual, avegades, tampoc es moria. Desdel 87, no hi he estat més a San Fermín, emperò, m'han dit que hi ha una ombra tímida i bellumera que s'hi passetja per aquells carrers de Pamplona i que just sembla la omnipresència de Luis Roldán, emperò, el Psoe no en vol sentir ni a parlar, és un tema tabú, atès que és l'essència mateixa d'aquella manera de fer política de Felipe González, un president que si el Poder Judicial hagués estat independent, hagués hagut d'acabar a la garjola. San Fermín s'haurà acabat avui, emperò, les cornades seguiran durant tot l'any, idò, anem vius!

Beefeater

vincent | 12 Juliol, 2006 17:59

En aquella tertúlia, on ho solia anar d'oient, quan s'acabava el Beefeater, començava el drama. I no era rural, no.

Elogi i les capades de moro

vincent | 11 Juliol, 2006 14:33

Aquests dies estic escrivint un elogi a Zizou (un assaig que presentaré al premi Joan Fuster))), aprofitant l'embriaguesa de les lectures recents d'Ernst Jünger sobre el joc i la guerra. Materazzi faria bé de penedir-se públicament i disculpar-se privadament del què va dir a Zidane; no fos que la cosa acabàs en una fatwa migdivina. En el vídeo del partit França/Itàlia, he pogut constatar una dotzena de coces (puntades de peu) de Materazzi contra Zidane que no obtingueren l'advertència arbitral, no ens hem d'amagar de dir que l'actuació arbitral va ser vergonyosa (com gairebé totes les efectuades durant el mundial), el jutge argentí de futbol estava temerós dels seus concos italians i l'espanyolet Medina Cantalejo que no sap com s'ho ha de fer per xupar imatge; dels arbitratges visualitzats salvaria la rectitud i la honradesa dels japonesos i poca cosa més. Malgrat tot, bensenes la capada de moro de darrera hora, haurà estat un goig haver pogut veure aquest príncep del futbol que és Zizou.

Postdata

vincent | 09 Juliol, 2006 09:58

Esteim seguint en viu interès les cròniques de na Jutipiris que ens van arribant de la terra dels Borja. Unes cròniques que ens il·luminen entre el fet quotidià i el fet celestial: l'esperit sant és amb tots noltros, i no ho sabem. Bensenes, mos haurem de damanar com Josep Pla: i aquest sopar qui el paga???

9 de juliol

vincent | 09 Juliol, 2006 07:51

Avui és d'aquells dies que em solec fumar un puro. Fa uns quants d'anys que vaig encetar el costum. Petit vici que em puc permetre. Un puro havà que prèviament he adquirit en un estanc. No sé quan vaig començar, però s'ha esdevingut una tradició en la meva cronològica existència. Bensenes, així com em ve descrita l'agenda groga d'avui, no sé si em bastarà un sol puro per passar l'estona: a les tres del migdia tenim cita amb en Nadal a Wimbledon (des d'aquí li desitjam SORT I VENTURA))), i a les vuit del capvespre: la final entre França i Itàlia. Quedaré empatxat de mirar el televisor. Ara i a dés aquests dies tenen el nirvi de la vida: la lluna que amaga el preny del ple, neda dins la piscina i dissimula una sort vespral. Les síndries retxades estan en el seu punt. En López ha publicat un article d'escriptura assaonada en el seu blog, sobre l'efemèride de s'Any de sa Desgràcia. Un dia com avui, vaig volar els pensaments i els records, i me'n record, quan anys enrere, en el meu primer viatge a Istanbul, fam agafar la guia telefònica i fullejant l'índex dels llinatges vam anar a visitar una colònia de sefardís, a l'altra riba del Bosfor i als entorns suvora la torre Galatea, que encara preservaven el seu idioma i els seus costums. Un dia com avui em solec fumar un puro havà i faig de maldar, perquè el temps no em faci el seu presoner. Faig volar estels amb cua, perquè sabem que els bram d'ase no arriben al cel, per molt bones intencions que tenguin a València,,,

Zizou i les jubilacions anticipades

vincent | 02 Juliol, 2006 09:07

No sé si sempre, però, a vegades passa. Es dóna per acabat o, tal volta, jubilat a un fenomen del futbol, i aquest, reapareix amb finesa i mestria. Jugant i fent jugar. Fent senzill el mètode. Les coses senzilles que dífícils són d'aconseguir. Quan hi ha estil i aquest estil s'implica amb oportunitats, es pot veure una il·lusió futbolera. Tal vegada, Zizou es jubili per no voler oferir símptomes i concertar imatges de decadència jurant la lliga, no obstant, en les seves darreres aparicions en públic del futbol professional ens està regalant detalls i esborranys d'una bellesa indescriptible, a estones, inanerrable. I és que jo també em llev es capell!
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb