Pluja de terra

20070328

vincent | 30 Març, 2007 17:01

Dijous perdut. Capvespre passat contemplant una llimonera que té la redossa davant el meu finestral. El groc feixuc dels seus fruits ajup les branques. El groc de les llimones provoca que la verdor de les fulles faci figa. No podrem evitar de posar-hi unes estaques o s'haurà de lleugerir la brancada, recollint fruits encara no del tot madurs.

20070326

vincent | 28 Març, 2007 13:48

“”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

20070325

vincent | 27 Març, 2007 14:08

Després dels vents, vindran les flors... Després de les flors, vindran les carícies... Després de tot, serà l'aventura qui vindrà...

Verges 2007

vincent | 25 Març, 2007 09:31

Aquesta vesprada som vist per la tele catalana TV3 (sort que aquest cop els imperatius d'IB3 no varen esborrar la recepció de la imatge) el concert d'acomiat de Lluís Llach, els meus plans puntuals eren uns altres, emperò, la parenta es va entossudir i llavors no hi ha pregàries que valguin. El discurs den Llach el tenc superat, és clar, que mentre xerra no canta i el temps passa qui passa. El Llach que més m'agrada es va acabar en el disc Campanes-a-mort i que uns anys després va ser rescabalat en un altre disc afortunat, Amb-el-somriure-la-revolta. Idò, ahir a la nit, després de quasi tres hores de concert, les cançons que em varen arribar foren les previsibles: Tinc-un-cavell-per-a-tu, Amor-particular, Canço-a-Mahalta, Que-tinguem-sort, Ítaca, etc. En canvi, tota aquesta mena de cançons interiors, com a monòlegs interiortizats, em diexen amb un pam d'indiferència. Va ser una llàstima que en una ocasió com aquesta el trovador de Verges no escollís un repertori més adient. Açò sí em vaig quedar amb les notes del saxo! Quin saxo!

Embaixadors

vincent | 22 Març, 2007 18:30

L'altre dia llegia a la premsa que Lou Reed, Patti Smith i L. Anderson recitaran aquest capdesetmana poetes catalans en angès. La notícia és de primera pàgina. Els diaris neoyorquins se'n faran ressò, és d'esperar que els nostrats periòdics també facin la seva aportació. Fins i tot, Lou Reed s'ha compromès a incloure traduccions en català a les seves lletres en properes edicions dels seus discos. Qui tenim Lou Reed com un referent en la cultura contemporània del rock and roll, ens ha alegrat la setmana. Com m'agradaria esser-hi en aquests recitals, recony!

20070312

vincent | 14 Març, 2007 09:23

No sé per on començar. No sé per on començar el solc de les paraules.

20070309

vincent | 09 Març, 2007 11:12

Escorxa diària Ha passat avall Jean Baudrillard. El mestre de Nimes. Crec recordar que el primer llibre seu que vaig llegir fou Estratègies Fatals (ed. Anagrama). No sé si és d’aquells llibres que vaig comprar per la foto de la portada. A vegades, els criteris d’adquisició d’un producte són inenarrables. Les lectures de Baudrillard vingueren amb l’onada rissaguera del postmodernisme. Després d’una temporada de sargir la prosa de Michel Foucault, el xarop dels textos de Baudrillard em donaren volada balsàmica. No seré jo qui faci l’atreviment d’una ressenya de la seva obra que els experts abunden i el producte s’esmosteix, només tenc la gosadia de recomanar dos llibres de fragmentàries: Amèrica i Cool Memories, és en aquests textos on es pot trobar la vessant més poètica de l’autor. No obstant, el llibre que em va marcar més i que inexplicablement no he vist ressenyat, ni tan sols per José Luis Pardo, fou el llibre De La Seducció (ed. Cátedra). Viure és açò: deixar-se seduir, deixar-se anar fins l’embornal del simulacre. &&&

Binipeltret

vincent | 06 Març, 2007 09:49

A les albes inventades, el rellotge no espera la caiguda de les hores. &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&& (s’Enclusa) Els no creients o descreguts haurien de tenir una muntanya on deixar de predicar. Una muntanya sense coll de cisterna. Un cim on poder sacrificar el silenci. Un recer on encendre un ciri humit i no cremar-se els dits. &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&& Si Eta es queda sense màrtirs, tal vegada, hagi arribat l’hora del terrorisme antropofàgic, una volta superat, el terrorisme ètnic. &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&& El regidor d’urbanisme i ex-batle d’Alaior presentaran denúncia per calúmnies contra un ciutadà que s’ha atrevit a deixar-los en evidència. A veure com acaba aquest culebrón, mentrestant, hi ha caps amollats i nusos desfermats en aquest afer. Aquest periòdic hauria d’investigar en l’abisme de la sospita. &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&& (Núvols) Mirava el cel com si fos una pantalla televisiva. Un milà s’exhibia en un raconet del requadre. &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&& (Zàpping) Mirant fragments del judici del 11-M que emet La Otra en temps real, em queda la intuïció que, en la banqueta dels acusats, no hi són tots els qui hi haurien d’asseure. El jutge del Olmo, instructor del cas, va passar de puntetes, quan havia de valorar la imputació dels nostres espies i la seva responsabilitat no culpable. A la vista oral del judici, hom constata que tot plegat quedarà com una cosa d’una secta de moros i quatre traficants i confidents, és a dir, sense un cervell ideològic de l’atemptat. Per llogar-hi cadires.

20070302

vincent | 03 Març, 2007 15:05

Tenia la raó dels anys. No era una raó pura. Era la puresa dels raonaments.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb