Pluja de terra

M'han comentat que a Menorca s'ha viscut una petita batalleta de banderes. Per l'edició digital dels periòdics menorquins no n'he pogut treure gaire l'entrellat de la problemàtica, sembla ser que com tota qüestió sentimental (i les banderes, himnes i altres símbols en són part de l'univers dels sentiments), idò, la cosa ha vingut motivada per gelosies i de veure qui és el gall faver en aquest corral de la política institucional. En Mikel de son Pinyol, em comentava ahirdespusir, que la patriòtica menorquina comença i acaba amb la menjada de coco que ha exercit l'esglèsia catòlica durant tants d'anys damunt aquesta illa que, fins i tot, el registrador Quintana s'ha atrevit a dir en el seu blog (sovint el què un diu i escriu en la blogosfera, després, no s'atreveix a dir-ho en paper imprès, aquesta és una positiva virtut d'aquests mitjans cibernètics) que era una illa de primera (suposam que de primera divisió),,, En Mikel de son Pinyol em comentava que s'hauria de motivar la lectura del professor Miquel Barceló: NEGRE I ROIG. ELS CONTEXTOS HISTORIOGRAFICS PER A L'ESTUDI DE LA SOCIETAT ANDALUSINA DE MENORCA I LA SEVA DESTRUCCIO. Que ha sortit publicat en aquest magnífic llibre (17 euros l'exemplar) que es titula: ELS BARRANCS TANCATS. L'ORDRE PAGES AL SUD DE MENORCA EN EPOCA ANDALUSINA. Llegint aquest estudi preliminar del professor Barceló hauríem de saber que el que festetgen la majoria de menorquins en aquesta diada és la destrucció d'una altra cultura, el desballestament d'una diversa civilització (no m'atreviria a dir si millor o pitjor a la nou vinguda, però, sí que amb els seus drets territorials))), potser el personal ideològic del PSM (aquells que porten del calze sagrat de les tradicions) haurien de començar a desmitificar,,,

Potser m'hi hauria de mudar a viure a Sineu. És d'aquells pobles que m'agraden, prò crec que prest-prest, trobaria a faltar la remor de la mar. Recentment, una caterva de palmesans han optat de venir a residir-hi. Entre altres qüestions, perquè el preu dels habitatges no baixa dels ennivolats, i sobretot, que el personal immigrant, vinguts així, en pla caterva, està destrossant les bases mínimes de la convivència, i és clar, un que se sent un poc mallorquí o illenc, s'ha d'espavilar sinó vol ser engolit per aquesta dissort d'haver arribat a 400.000 animetes enregistrades en el padró d'habitants: els serveis públics no estan preparats per aquesta allau de gent, els serveis socials estan sedolls per no poder aplicar programes així com caldria i les identitats insulars, més enllà del mestissatge gradual, estan a punt de perdre tota l'essència d'aquell siau qui sou, o aquell altre: ser qui som; per aquest motiu és tan important d'obligar a què els nou vinguts, si de veritat es volen quedarn, siguin obligats aprendre el nostre idioma (és la mínima voluntat requerida per adaptar-se a un territori) i sinó que apleguin per allà on han vingut: aquí el neodarwinisme idiomàtic hauria de ser aplicat sense concessions i el conseller Fiol, fill d'aquest poble, n'hauria de prendre nota amb un escolanet com en Miquel Melià que té al seu costat. Un dia m'hi hauria de mudar a Sineu,,,

Som sortit de dinar de can Rafel Titina, ha estat un dinar lleuger com a mi m'agrada: llegums, ensalada i carn rostida a la planxa, una camamil·la amb anisset. En Met de Son Card s'ha presentat puntual amb una botella de Marqués de Murrieta, comprat a ses Indústries ahir fosquet, a més a més, mos ha ofert un àlbum del recent anecdotari ciutadellenc: mos ha contat que en Felet Felitus, demà dissabte, anirà a pescar a ses Mamelletes per sa farola d'Altrutx, aquestes són les senyes on els serrans fan cruixir el volantí. I durant tot el dinar i part del cafè-copa-i-puro, hem estat discutint on eren ses Mamelletes, quines muntanyes serien les que donaven nom a aquestes senyes de pesquera indòmita, a cinc milles de la costa, que son pare havia après del popular Felitus. Aquí, a Sineu, fa un oratge sense moure's; és un oratge que tranquil:litza els nervis i embruta de parsimònia l'instint. Hom hi ha de fer temps en un lloc perquè, a través dels peus, li vagi pujant l'electricitat de la terra i les fesomies dels vianants es vagi retenint en la nineta dels ulls, i així de cop, una vegada esdevinguda la memòria visual, l'esguard bellumer esdevingui una mirada,,,

La música de Telemann m'emboira l'oficina. Què faig aquí escoltant tantes queixes d'altri,,, Avui he començaré un pont fins dilluns de St. Antoni des Porquet. La música de Telemann m'inspira a deixar-ho córrer tot. A Sineu m'esperen unes veus conegudes i unes mans amigues. A hores d'ara, no sé a quina població mallorquina he d'anar per tastar les festes de St. Antoni: sa Pobla? Montüiri? Artà? Em deixaré guiar per l'instint dels instants, ben cert que m'emportaré el discman amb la música de Telemann i que aquesta fredor genera ens agafi confessats,,,

No sé com ha començat aquest any en l'astrologia... No sé quins astres ens dominaran o tindran un ascendent damunt noltros, ho hauré de consultar amb en Wallas, emperò, les sangs sino s'han enverinat, idò, baixen calentetes,,, Ja duim inventariats uns quants crims de luctuós estigma, a un general de màxima graduació se li escalfa la boca i fa un retorn a les arengues de sempre (sembla que la transició cap a la democràcia en aquest país no s'ha d'arribar a acabar mai, potser sigui positiu que estiguem sempre en un trànsit democràtic qüestionat, potser seria símptoma d'un constant revulsiu, vaja, que no ens hem adormit a la paissa i que els mecanismes correctors del sistema, de qualque manera, funcionen, malgrat el capataç sigui en Bono))); hom ha no sap si el que preocupa realment són les paraules, després d'un vinito español, del tinent general a la capitania de Sevilla o bé la supervivència de l'article vuitè de la Constitució que t'ho pots agafar amb guants, o bé que és el que em té preocupat, i alhora despreocupat, és l'ensenyament que reben els militars en les acadèmies, i aquí sí que el govern de l'Estat hi té molt a fer: aquestes acadèmies haurien de ser i estar homologades per algun organisme universitari, haurien d'estar inscrites en alguna Universitat, per controlar la doctrina que s'hi ensenya i és en aquest aspecte que el ministre Bono hauria de dirigir els esforços del seu departament ministerial i deixar de tocar la pandereta,,,

Diumenge. Ressaca de lectura: Memòries d'ultratomba de Chateaubriand. En edició d'Acantilado que ha tingut la gentilesa de publicar-ho, perquè editar aquests dos toms que m'han sortit gairebé per 90 euros, és una gentilesa editorial. Jaume Vallcorba és un editor amb gust i d'exquisit encontre, no sé com li surten els nombres. Aquesta edició que roman damunt el marbre de la tauleta de nit té una presentació de Marc Fumaroli, un pròleg de Jean-Claude Berchet i la traducció és responsabilitat de José Ramón Monreal. Aquestes Memòries d'ultratomba s'han esdevingut el meu somnífer i no fallen. A poc a poquet, em vaig endinsant en les pàgines de Chateaubriand i una somnolència, estones plàcida i altres inversemblant, em visita entre llençols. No sé per quin motiu havia demorat aquesta lectura que ara em té captivat i les trompetes de l'alba sonen, quan els ulls se m'aferren de son. La història, des d'una percepció personal o particular, és una altra història que també s'ha d'estudiar o maldar de saber. Fins i tot, n'hi ha que han gosat dir que la història o la historiografia és una ciència i jo em qued gelat, talment glaçat com la serena d'aquests dies de gener.

Els dissabtes són així: un dia de la setmana on la inèrcia pot ser controlada. M'agraden els dissabtes. Pots fer de confitar els minuts. Entre dissabte i dissabte, el temps s'escola i el calendari va girant de fulles. La vida és així: l'escorxa dels dies que es queden surant a la superfície. Hom fa bugada: rentar i estendre roba i altres necessitats de la casa. Hom fa inventari: fer un aguait als comptes bancaris. En definitiva, hom fa dissabte. El que volia dir és que els dissabtes és una dia de llibertat, o potser, on aquesta és infinitament larvada.

Acab d'encetar aquesta capsa de cartró, més tost voluminosa, que era vora la ximeneia: l'obra completa de Telemann en cds. No m'ho esperava pas. I tot un hivern per endavant,,,

Tot esperant l'arribada dels Reis d'Orient. Tot són nirvis. Carabó negre, segur que sí que m'enduran,,, Els reis varen ser una de les primeres decepcions en el lapsus de la infantesa. Una d'aquelles decepcions que fan call, i alhora, et fan madurar. Cada any, escrivia una carta, i demanava una escopeta de perdigons, d'aquelles que eren exposades al mostrador de ca n'Amans, al carrer de ses Cadufes. No. Mai no me la dugueren, a l'escopeta. Mon pare sempre em recordava que havia de millorar la cal·ligrafia. Que els reis havien d'entendre la meva lletra si volia que l'encertessin. Jo sospitava que les cartes no arribaven mai a destí. La mala lletra no ha millorat, però, no em puc queixar de l'armeria. En aquest sentit sempre he estat al costat de William Burroughs: allò que no pots seduir, fes-ho de conquerir,,,

Vent. Les barques bou no han sortit a pescar. El fumeral bufa de valent. I tu i jo tenim abrics i redossa...

Si qualque cosa m'agrada d'aquests dies és la música, sobretot, els Oratoris de JS Bach, són constantment girant en l'aparell musical. Què hi hem de fer! Serà per l'educació rebuda i assimilada. Ahir vaig passar una llarga estona amb en Hrimra (no crec que ho hagi escrit correctament) que és un bergant de Mauritània, negre com la nit i que no té els papers gaire en regla. Fa feina de valent en uns hivernacles, fins i tot, dorm en una metàl·lica caseta portàtil d'aquestes que empren les empreses de la construcció com a vestidors del personal. El que més me xoca de Hrimra és que té unes mans calloses i groses; uns dits llargaruts com a llapis. Avui estic convicat, a la seva llar de vuit metres quadrats, a sopar de cuscús maurità: aquell qui t'ho ofereix el poc que té, sé ben cert que és la riquesa del compartir les petiteses de cadascun allò que ens pot salvar de l'acte de conviure... Sé que Nadal és un muntatge, però, a vegades, fa falta qualque fira d'aquesta de la hipocresia perquè siguem experts mariners en la maregassa d'aquests dies.

Un pollo a l'ast d'un hipermercat qualsevol i va qui xuta.

Avui a l'oficina m'han donat el lot nadalenc. Com cada any, molt de polvorones i altres inclemències, un cava regular i uns vins gairebé peleons. Els costums empresarials. Fins i tot, als darrers anys, t'hi encolomen algun producte de comerç just per allò del factor solidari o sentimental: mel de Xile, cafè de Colòmbia, galetes dels pagesos de no sé quina regió deprimida. Personalment, m'haguessin donat un sol bòtil de Chivas de reserva, la felicitat és hagués estat una altra, emperò, la capsa ha de ser grossa, ha de fer embalum i en sortir de l'oficina t'ha de veure tothom amb el cos de delicte. Té la seva gràcia. Avui vespre tenim una sopar d'empresa a un restaurant del Passeig Marítim. No sé si anar-hi o bé anar-hi amb un colocón i passar-me de rosca.

Com deia en Biel des Seminari, en transcripció den Quelet de Roma: fa com una fredor freda...

Avui fa anys que va volar Carrero Blanco i el binomi terrorisme/democràcia no està resolt. Diguin el que diguin el fenomen etarra va tocar sostre, en la paràbola de la seva decadència, amb els atemptats del 11 de setembre. Ara, tot plegat, és un alè i un llampec. Trobar una sortida digna i l'Estat hauria de ser prou imaginatiu per a trobar-la, aquesta sortida.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació

• General [326]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom