Pluja de terra

Els esclatassangs han tornat treure: a sa Roca, Binifabini, sa Bufera de Fornells, i sobretot, as Racó Brut... El temps del temps, vull dir, la climatologia ha permès que el cicle dels bolets es tornàs a reproduir. Ara que les marines nom van trepritjades és un goig endinsar-s'hi i trobar aquets rotlos d'esclatassangs vermellosos, encara no blavats pels vents, perquè, quan entra en joc la dialèctica dels vents, llavors, tot quedat socorrat, d'un color blau lívid i que hom sent dir que: es vent ho ha cremat... Vull creure i estic esperant que em facin arribar alguns exemplars d'aquesta nova treta, com si d'una collita inesperada, tingués el ressò gastronòmic. Menjar esclatassang al llindar de Nadal. Ara que el cuscussó és al rebost, esperant un dies de repòs incert, perquè prengui la textura convenient i es faci mengívol. Ara que el cuscussó, com un morter d'ametlles, sucre, pa, pinyols, llimona, panses, i altres productes, esdevenguin aquest turró tradicional, després d'haver-se cuinat en un tià de terra. Vull donar per entès que el cuscussó és de les coses més autèntiques de cada Nadal. A cada Nadal en menjam dos tipus de cuscussó: el cuscussó blanc de ca mumare i el cuscussó negre de ca mon pare. Si un dia d'aquests tenc una estona perduda, us en faré cinc cèntims de com preparar-los, cadascun d'aquests cuscussós que vaig veure fer a la posada del carrer Mirada del Toro i, l'altre, a la casa de cas Padrí, al carrer del Cap de la Vila...

La professora de Tai-txi, després d'haver-me espillat algunes sessions, m'ho va advertir: sense disciplina no hi ha coneixement. No pots exigir al cos allò que tu no has prèviament preparat, que necessàriament has abonat. A les sessions que he assistit, en el grup som dotze famelles i tres masclets. El més enderrerit en els exercicis som jo, qualcú havia de ser el darrer. Vaig fent, tampoc, m'he proposat cap fita. Anar fent i criant pèl. Pensava si no fóra més promiscu haver-me matriculat a ioga que és impartit a una aula del costat, i la professora és més mamelluda. Entre altres coses, vaig escollir tai-txi en recordar-me d'un vídeo clip de Lou Reed, i és clar, per una mancança de referències sòlides de cultura i civilització, allò que fan els teus mites, maldes d'imitar-los cegament o escèpticament, maldes d'oferir la flor i escupir el vici. Tot és qüestió de disciplina i de creure el que estàs fent. A la cambreta sembrada d'estores, faig alguns exercicis sense gaire traça, tot escoltant Maig and Loss, i acab amb les bateries ben carregades. Preparat com un soldat nocturn que sap que té guàrdia contra la nit i contra el desig.

Ahir vaig començar la lectura Els Detalls Del Món de Biel Mesquida (ed. Empúries) i avui m'he llegit la crítica elogiosa que li dedica el Quadern d'El País. Hauré de deixar la lectura d'aquest llibre fins que em sigui oblidada la conxorxa fraseològica den Puigdevall. El barroquisme de l'escriptura de Mesquida no m'acaba de sorprendre ni em captiva allò que voldria que fos: aquest escriure per escriure és més una satisfacció per l'escriptor que no pas pel lector, no obstant, s'ha de fer la travessia de la lectura, ens hem d'endinsar en l'univers que es reflecteix en aquestes pàgines i s'ha de sentir dringar la prosòdia d'aquell qui sap que l'escriptura et pot salvar d'haver de ser ètic. I la sospita és concebuda d'altres sospites, i s'escau el dubte: i si tot fos fum de formatjades.

Em sembla que aquest pic ho he escrit bé, el nom de la marca de la botiga on hi vaig espessament. Avui ha estat una volada: he comprat dues dotzenes de pilotes de jugar a golf, els pals s'han compromès a deixar-me'ls. No hi he jugat mai al golf, però, el primer dia comencen. Açò de fer forat té la seva sublimació. Quan he arribat a casa, he tingut el pensament que, tal vegada, m'hauria d'haver comprat també uns guants per travessar aquesta frescor. Aquest joc dels vents, ara tramuntana, adés un poc de gregal... Ara sec, adés humit ens dóna l'equilibri per poder definir a l'home com un animal climàtic que diria el solitari de can Pla de Llofriu. Quan em varen convidar a jugar al golf vaig dir que sí tot d'una, sobretot, per la curiositat de tenir noves sensacions, per provar altres maneres de veure les coses... Quan sigui hora foscant aniré a tai-xi que, d'ençà fa uns dies, ho tenc molt abandonat i faré de treure el verí de paxaran que el meu cos encara no ha tret del tot. Els manuals del professor Xabier Gereño per aprendre euskara a casa i sense professor presencial m'estan fent profit, un profit d'anar per casa.

Durant aquesta volta per Euskadi m'he comprat una txapela, emperò, em sembla que no la duré. La regalaré a n'en Quelet de Son Pinyol. La boina de pagès de per aquí no la trob tan cridanera. Euskadi m'ha tornat a encisar, com sempre que hi retorn. He preferit veure paisatges i més paisatges, i he maldat de veure tan sols uns quants coneguts. Avui com avui, l'entusiasme el tenc en la mirada i no pas en la paraula. Per poc que pugui he de tornar-hi a fer una estada pel cap prim de tres mesos, així m'ho he promès a mi mateix. He vingut carregat de cds de Mikel Laboa. He tornat amb uns quants diccionaris d'eusquera i llibres de cançons populars i de refranys tradicionals, tot adquirit sota la supervisió de la meva amiga Txuntxurreta...

Aquests dies que passaré a Oñati és d'esperar que em pugin la moral. Enfora dels esculls quotidians. Estic fent temps en aquesta taverna cibernètica, esperant que em venguin a cercar i anar a veure paisatges fronterers, allò que es cou i bull a les fronteres sempre m'ha fet el pes. Som a Euskadi aquest dia de la Constitució, aquest paper jurídic que fou rebutjat majoritàriament per aquest poble, per aquesta gent que sense oblidar tira cap endavant: açò de veure la guàrdia civil i altres forces d'ocupació amb la cua entre les cames, em dóna coratge...Tot i que la meva visita és purament per motius sensuals.

Set hores amb mumare, al bar de l'aeroport de Sant Climent, esperant que sortís un avió cap a Madrid, que no ha arribat a enlairar-se. Desesperant. Estava que treia foc pels queixals i mumare que em deixa: tu no et preocupis, que jo ja som de viatge! Cony, avui el dietari anirà ple de mala bava... L'escepticisme té els seus límits!

Tenir sort. L'altre dia en Mariano Rajoy i la seva comitiva varen tenir sort a Móstoles. Per poc no ho conten. Els peatons de la història i espanyolets que, cada any, fan la declaració de l'Irpf solen tenir accidents de trànsit amb moto o cotxo, o altres avinenteses sinistrals, no és gaire normal tenir un accident d'elicòpter, aquest tipus de sinistre solen ser una exclusiva dels militars i de bombers forestals. Veient les imatges que s'han dona a conèixer, no sabem si en sortiran d'altres d'imatges per contrarrestar els informes pericials, podem dir que a Mariano Rajoy l'ha acaronat la baraka, així com en el seu dia, en Josemari Aznar va sortir il·lès d'un atemptat d'Eta i, a partir d'aquell mateix atemptat, el seu lideratge es va blindar de debò; hom va intuir que aquell home arribaria a president, tot i que mai es va arribar a investigar prou profundament les implicacions del govern González en aquell atemptat, sobretot, per la minsa protecció policial que tenia el líder de l'oposició. Idò així, a partir d'ahir, don Mariano tindrà un accés olímpic cap a la presidència d'aquest país on els sinistres d'elicòpter comencen a puntuar en l'estadística dels imponderables.

1/. Un pensava que amb l'anglès après en l'esforç de traduir cançons i poemes de Leonard Cohen, se'n sortiria en aquesta ciutat contradictòria. 2/. Tenia un caràcter corrosiu, i bensenes, la boira no el dissipava gens ni mica. 3/. Sense una prèvia ingenuïtat de les sensacions corporals, les aventures idiomàtiques no tindrien lloc. 4/. Cercava la felicitat (allò indefinible i inaudit de ser feliç), cullerada rere cullerada, en un plat de sopes de verdura. Aquell fumet melangiós que brollava del plat just-just deixondia els ossos. 5/. Quan de veritat es va assabentar del tot que era a London fou quan hagué de canviar la moneda, llavors, va despertar...

No creia en Déu, emperò, no havia deixat de creure en els àngels caiguts.

Com deia en Paco Foc: perquè hi hagi món, hi ha d'haver de tot...

En les estones perdudes em vaig submergint en la lectura del Llibre dels Passatges de Walter Benjamin (que ha tingut a bé publicar l'editorial Akal); és un llibre que s'ha d'anar llegint de mica en mica, a força d'estones. A vegades, tenc el pressentiment que vaig forçant la lectura d'aquest llibre difícil per voler amortitzar, amb disciplina i voluntat corcada, la inversió dels prop de 90 euros que em va costar la festa de la seva adquisició, i és que una cosa és anar de festa i una altra haver de pagar els músics... Són d'aquells llibres que qualcú havia de publicar, qualcú s'havia d'aventurar a la seva edició i, aquest tipus de labors, són sincerament d'agrair. Hi ha editorials que, el seu fons bibliogràfic o catàleg, són tot un referent cultural i que fan una funció de tècnica de supervivència a elogiar. De vegades, compres llibres un poc a la insabuda, sense saber què t'espera, emperò, tens la garantia compromesa d'aqueixa editorial que l'ha imprès i comercialitzat: Acantilado, Siruela, Trotta, etc., etc. A vegades, saps que si la seducció de la lectura et falla, pot ser que siguis tu qui en aquell moment, no estàs a l'alçada de les circumstàncies i un altre dia, prest o tard, hi tornaràs a les pàgines per salvar el desencís inicial.

Sí, ja ho sé que en català normatiu s'hauria d'escriure gazpatxo. Un dia sí i un altre dia no, em faig un gazpacho. Som un col·leccionista de receptes de gazpacho; n'he replegades boni bé un centenar i la llista va creixent. Jo mald de menjar gazpachos tant a l'estiu com a l'hivern, em cauen d'allò més saludable i em permeten una feliç digestió; només que en l'estiu hi pos uns quants torrossos de gel per refrescar el batut i fer-lo més mengívol. El gazpacho d'aquest migdia ha estat compost per tres alls, un cobròmbol, un quart de ceba, mig pebret vermell, mig pebret verd, quatre tomàtigues, un pessic de tàperes, un rajolí d'oli de Caimari, unes quantes galetes Quely esmicades, i després, tot batut dins del bol. Quan he obtingut el batut, hi he afegit uns floquets de pasta italiana que, prèviament, havia bollit i, ara com ara, si res no m'atura, estic a punt per anar a estirar les cames durant una hora seguida, tot passetjant en Xinxan, el pointer del meu veí, que és un ca amb una astúcia política del més pur instint...

Podria deixar de parlar de mi, àdhuc, de qui parlaria amb coneixement de causa...

El premi de teatre des Born d'ençà sempre m'ha deixat indiferent. Ha estat una indiferència assolida i consumida. Faig de respectar aquesta inversió d'energies i magnetisme d'il·lusions dels seus organitzadors i promotors, emperò, la meva inicial indiferència no es dissol, va perdurant amb el pas dels anys. S'ha escrit bastant (no sé si s'ha discuitat gaire) del fenomen teatral a Menorca, és clar, que la seva revifalla anava incardinada amb l'enderrariment dels mitjans de comunicació i avenços tecnològics... Aquests dies, per veure la interpretació del Brujo, les entrades anaven molt cercades, en canvi, fa unes setmanes per visualitzar l'obra Molt Soroll Per Res, en una missa en escena acurada i molt digna, feia mal de caure veure tantes clapes en el pati de butaques, i sort que es varen desplaçar un esbart de cotxes plens a vessar des Migjorn Gran, per aplaudir a l'actor Alvar Triay Sales que sinó el públic hagués estat aquell dels quatre replegats... Idò així, el fenomen del teatre del premi Born, em sembla més un fenomen del façanisme ciutadellenc, quedant la litúrgia teatral pels solsticis d'hivern amb Es Pastorets de St. Miquel i d'estiu amb Foc i Fum. I si així ho volem, així ho tindrem...

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació

• General [326]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom