Pluja de terra

La sospita de veure cremar els troncs...

La buidor mística del coit. On havia llegit aquesta frase? En un bordell de Berlin?

Vet aquí que l'enòloga Elena Adell, a la contraportada del bòtil que acab de comprar a la taverna i que pens encetar avui migdia mateix, idò, ha escrit el següent: Tempranillo, Graciano, Mazuelo. Un vino elaborado con cepas de 25 a 30 años provenientes de 192 Has en Fuenmayor. Criado 12 meses en barricas de roble francés y americano, y de 7 a 12 meses en botella. Rojo cereza con destellos dorados. Aromas a frutas rojas maduras, madera fina y especias. Fresco, suave, con los clásicos sabores del Rioja. Amics meus, açò sí que és literatura universal i no pas els premis Planeta!

El fred ja ha arribat. El fred ja és aquí: dins les cases. A Bunyola fa més fred que no en aquesta oficina corsària, amb un aire condicionat més tost pujat de to. El contrast de temperatures amb el carrer és excessiu. Tenc el pensament a Bunyola; tenc el pensament invertit en aquella al·lota de pell de melicotó. Tenc el cap allà i els peus freds aquí. Aquest capdesetmana que, premeturament començ avui, me n'aniré a Bunyola a patir un altre fred, és a dir, a compartir aquell fred de les carícies i dels guinavets que no tallen. I faré d'esciure un poema que no publicaré pas...

Aquest any 2005 que, ja s'està doblegant l'espina quasibé del tot, haurà estat l'any paradigmàtic de l'anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de les llicències d'obres a corre cuita que l'Ajuntament de Sant Lluís va atorgar en el seu moment, abans no entràs en vigor els criteris i les directrius que havien de dirigir el PTI-Menorca. De la lectura que he pogut fer d'algunes d'aquestes sentències, he quedat sorprès a ningú no se li hagi acudit de posar en mans de la Fiscalia aquesta cuntinuada infracció urbanística tant per part dels polítics que varen aprovar les llicències com per part dels tècnics i juristes que les varen informar. En alguns casos les parcel·les no reunien les condicions mínimes d'infrastructura que ha de tenir tot solar per qualificar-se d'urbà: abastiment d'aigua potable, xarxa de clavegueram, enllumenat públic, voravies, etc., etc. En altres casos els projectes aprovats incomplien els estandars urbanístics de la zona urbana on s'ubicava la parcel·la: edificabilitat permesa, superfícies, volumetries, ocupació de l'edifici i annexos, etc.,etc... Idò bé, aquí no ha passat res de res. El Tribunal ha anat repetint la cançó, recurs rere recurs, emperò, de la responsabilitat administrativa i la culpabilitat política ningú no en parla, quan la prevaricació ha estat a l'ordre del dia en la concessió d'aqueixes llicències a corre cuita, que en un principi dels principis, semblava que allò era degut a l'ofici del torsimany de qui sap i té informació privilegiada per deixar-se d'adaptar a la llei o normativa, quan ha resultat ser que s'han incomplert sistemàticament, per part de la corporació lcoal de Sant Lluís, les mínimes i essencials normes de seguretat jurídica que tota administració pública ha de garantir. I quan veig, que malgrat tot el que ha anat plovent, el batle Carretero no ha perdut el somriure i que considera que més tost la justícia contencioso-administrativa fila massa prim, idò, és llavors quan tenc més clar que mai que la conxorxa urbanística va més enllà d'aquest municipi i que arriba al búnker de la plaça Biosfera. Qualcú hauria de denunciar aquests fets i aquestes persones contra la Fiscalia, i deixar ben fermat el que meritosament va començar el regidor Guillem Mercadal. Tot i que el TSJIB, també d'ofici hagués pogut mullar-se un poc més i tramitar un exhort judicial cap el búnker del Fort de l'Eau. Què hi farem!

Aquest darrer cap de setmana ens ha arribat la notícia que el projecte d'internet d'Oscar Barber i Francesc Febrer era una realitat, se'n diu illencs.com. Un només voldria que la cosa tingués continuïtat i llarga vida, a més a més, que els weblogs siguin diversos en l'esperit i múltiples en el contingut. No sé a hores d'ara, si el marxamo de ser illenc és un valor afegit o un dipòsit de confiança a descomptar, després de la lectura dels papers. Menorca té el mèrit de tenir una premsa xerequeta, potser aquesta plataforma mediàtica que ara es crea i que, estic segur que anirà creixent, sigui una possibilitat de donar més credibilitat als fets que generen la notícia, vull dir, que aquesta com a notícia no s'amorgoni entre compromisos de partits polítics o clans econòmics... Resumint, enhorabona als fundadors d'aquesta iniciativa de debat virtual i que es darrer tanqui sa barrera.

Avui, en sortir de la feina, aprofitant que un company també hi volia anar, ens hem dirigit tot dret cap a l'establiment de Decalhon als afores de Ciutat. He comprat un kimono i, és que per passar aquest hivern urbà, m'he matriculat a un curset de Tai-chi, en un gimnàs que em cau a prop del meu rodol. Un no pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré... Quan m'hi vaig matricular em pensava trobar, com a professor, un xinet o qualcú altre de faccions orientals, idò no, anava errat de comptes: la professora és una al·lota mallorquina ben eixerida... Abans d'apuntar-m'hi, havia provat de jugar a tennis amb companys de la feina i altres coneguts, però, acabava més excitat que abans de començar, fatigat i alhora excitat; després, vaig provar de jugar al ping-pong i no hi havia manera de trobar qui s'hi avingués, també, vaig provar amb el billar i acabava consumint més birres en una estona d'hora baixa que durant un capdesetmana sencer: tot i que mai no m'he oblidat de la recepta terapèutica de Julian Barnes: el que no adoba un bon vi i una partida de billar és qüestió de fer-s'ho mirar... Idò així, avui fosquet començ les meves taules de Tai-chi, i sé ben cert, molt endins de jo mateix, que hi vaig per captar els gestos de la professora: que Déu m'agafi confessat...

A Ciutadella ho tenim bo de fer treure un malnom a qualcú o batiar quelcom. Tot és qüestió de posar-s'hi. Ahir demanava indicis a una germana perquè m'informàs de la ubicació d'un centre mèdic i em va dir: sí, homo, a n'es baixos des pisos des Fracassats es troba sa consulta... I quan em vaig assabentar de les vídues dels fabricants que hi residien en aquells pisos i altres comerciants que havien fet fortuna en el seu dia i que ara s'han reclòs en aquest immoble, vaig pensar que l'havien encertat. I és que a Ciutadella no era gaire freqüent la construcció de blocs de pisos i quan se n'aixecava un de bloc, prest-prest, tenia el seu nom aferrat talment una llufa, així idò, tot i que no surt en la crònica urbana, tenim es pisos des Barco Negre, des Sindicat, de la Vejez, de Carabanchel, del Mopu, de sa Seat, etc.,

Som un seguidor dels articles de MA Ruiz en el periòdic el Día-Mundo; són articles que no em deixen indiferent. Estan ben cuinats: tenen la justesa de dir les coses i gairé endevinar els mots. Aquesta bugada pública que són els seus articles compleixen una funció catàrtica fenomenal. Aquí ja no es discuteix qui corrupteix més i millor, sinó que la dialèctica establerta és esbrinar qui s'amaga més bé de fer-ho. Aquí ja ningú no dubta que l'exercici polític implica tenir una ponderació corruptiva com un valor afegit, sinó, que la cosa es liquida en saber el com de les coses, conèixer el mètode aplicat i per quins motius el Ministeri Fiscal no actua d'ofici: aquesta és la gran concorxa de l'actual sistema polític: què ha de passar perquè la Fiscalia hi posi voluntat d'investigació que, en el fons constitucional, és la seva funció de precepte i normatiu. Penós...

Segons conta la premsa, els morts per accident de trànsit a les carreteres de ses Illes, s'aproxima al centenar. No sé si són molts o són pocs. Aquest tipus de xifres i d'estadística amorfa, no sé realment com desxifrar-ho; sense elements comparatius, sense altres estadístiques d'altres indrets: un es queda memoritzant les dades i posa en joc tots els imponderables possibles i variables establertes, atès que aquesta és una notícia que en l'oficina de vidre es té molt en compte i cal analitzar la cosa més a fons, prest o tard, alguna casa d'assegurances haurà d'abonar indemnitzacions o un vianant com jo, que té pànic als vehicles, haurà de tramitar expedients i endinsar-me en els fets i llegir la literatura dels atestats policials i altres informes vinculants, per evaquar una proposta que obtengui qualque enlluernament jurídic i, a més, que l'informe sigui acceptat pel cap del departament, és clar, que, un que va coneguent el panyo o la ideologia de la casa, s'adapta a les circumstàncies, i fa les sabates a mida i no es complica gaire més la vida: que els favors d'oficina no són gairebé mai agraïts, en la nòmina aquests mèrits no es devenguen, t'ho puc dir jo que qui paga, mana... Hom pensava d'un bell antuvi, que amb les noves carreteres, vies de circumval·lació, rotondes, i altres destrelades en el territori, l'índex de sinistres baixaria estrepitosament, emperò, sembla que no, que la cosa va en augment, i és que hom decideix pitjar més el gas quan veu que la carretera promet arribar cinc minuts més prest...

Tot el matí a l'encalç de papers: proves documentals, testimonis, peritatges, contrarèpliques, etc., Tot el matí ennivolat, un dia tristot i apagat; d'una grisor espesa; d'aquells dies que no demanaries un misto a ningú. Una estona d'aquest matí pensant quina cosa hauria d'esciure al blog, idò, ara que som davant la pantalla, no sé què dir: m'han fuit les paraules o he perdut la vena de les idees. Sé, en tenc un petit indici, que volia escriure sobre la pel·lícula de Martin Scorsese que vaig veure ahir vespre pel canal plus: NO DIRECTION HOME i el Bob Dylan inicial, de seguida, vaig pensar en el tom primer de Cròniques de recent lectura. Sí, avui és un dia ennivolat i no cal afinar gaire prim. Durant tot el matí he escoltat cançons de Joan Baez pel compact de l'oficina, i ara, tot just m'he posat escriure, començ a treure'n conclusions d'aquest comportament musical: encara m'agrada sentir Joan Baez i de l'esmentada pel·lícula, les seves intervencions, són un estel fugaç...

Aprofit els dissabtes per tallar-me les ungles.

Sí, ja ho crec, ho diu en Sancho: del mulo y del señor, cuanto más lejos, mejor. Enfora des sembrat, ens deien a noltros quan no ens volien veure per aquells contorns o quan la conversa entre majors no havia de ser captada pels ulls i les orelles dels infants o al·lots. Aixiques, un ha provat de viure enfora de tot i ha maldat de mirar per les escletxes de la veritat. Diuen que el que és més defícil de definir i d'interpretar en una persona és la mirada. Amb el temps, hom ha provat de llegir llibres i més llibres sobre la mirada; les mirades des del caire psicològic, des del caire antropològic, etc.,emperò, entre tots aquests llibres, sempre retornes a La Mirada. Diari Segon de Blai Bonet, no sé per quins motius l'autor de Cala Figuera em té fascinat en aquest sentit de mirar. A la insabuda, sense pressentiments, m'agrada mirar pels finestrals de l'oficina; mirar sense objectius definits, deixar anar els ulls rere els gestos dels vianants, deixar anar els ulls a l'encalç dels vehicles; mirar les cames amb frisança de les madames, mirar les sabates d'aquell advocat que serà el meu adversari en un plet, només mirant les seves sabates em faig creus de saber si em fotrà en la primera instància judicial... Enfora de tot, l'escuma dels dies es ve repetint, només cal dir prou: enfora de mules i de senyors!

Si els capvespres he de tornar a l'oficina per acumulació de paperassa o per tenir enllestit un expedient a primera hora d'ensoldemà, idò, al migdia surt a fer un menú a prop de l'oficina, vaig provant llocs: comparant preus i assimilant qualitats culinàries, és clar, que molt sovint, acabes allà mateix: a hom sempre agrada d'entrar a indrets on hi ha gent, on el trànsit és visible; malament quan a un restaurant no hi veus cap cadira ocupada. Després d'aquests dinars ràpids, un no pot fer el que vertaderament desitja, és a dir, fer un xubec així com déu mana, endormiscar-te'n i deixar-se endur pel viatge dels pensaments... Aquests migdies, aprofit l'ocasió per fer un voltoi pel casc antic de Palma; m'agrada una cosa grossa aquestes barriades de Ciutat antiga, la llàstima és que no s'hagi restaurat més i millor, que la qualitat de vida torni als seus carrers, que un Peri (pla especial de reforma interior) no sigui executat preferentment i es vegi aquest estat d'abandó, es copsi aquest oblit urbanístic que hom intueix que és premeditat, com s'ha consetit aquesta degradació arquitectònica i urbanística alhora? Si jo tingués pela llarga em compraria un casalot d'aquesta barriada i provaria de viure la dialèctica urbana: tots aquests pensaments em reboten dins el cap mentre em passejt per la plaça del Bon Consell i els seus entorns castigats...

Diuen que l'estat del benestar està tocant a fons. Jo també m'ho crec. Potser les antigues democràcies europees morin de complaença. Voler mà d'obra barata i mesella, a la llarga, serà perjudicial... Les inversions de caire econòmico-social s'haurien d'haver efectuat en els països d'origen, ara tenim el problema entre les mans o a casa del costat: aquesta massa de gent està exigint aquí el que no gosava demanar ni exigir allí, idò, està per veure quina resistència tindran els règims democràtics quan el simulacre acabi amb el fonament de la seva gestió, quan les democràcies diguin prou i els serveis públics no puguin assimilar més demandes. Sempre m'he llevat el barret davant aquells empresaris que han seguit contractant a gent de la terra, ensems, sapiguent que el cost salarial era més elevat...i el benefici un poc més minvat.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació

• General [326]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom