Pluja de terra

Com diu el meu amic pintor: capdefava gros, cervell petit. Veure despuntar la claror del sol des d'aquesta cambra eivissenca ha estat una experiència intransferible. Aquest apartament de Dalt Vila esdevindrà el niu de les meves redempcions. El milocar on anar deixant la síntesi de les vivències pròpies. Un divendres com avui és apropiat per sortir al carrer i deixar-te endur per les turbulències dels altres: m'he proposat visitar llocs d'interès arqueològic: conèixer in situ allò que tenia vist als llibres i altres publicacions. Mentrestant, l'actualitat mediàtica va engolint-se per bullors impensables: les discusions en el parlament balear tenen tan poca transcendència quotidiana (als mercats ni se'n parla) que hom suposa que la nostra societat civil és més madura que no pas aquesta societat política, atès que viuen i moren en altres òrbites de la realitat de cada dia... Ja ho sabeu: capdefava gros, cervell petit.

En un principi em vaig proposar de fer una estona diària en l'escriptura d'aquest dietari esporgat, ensems, a vegades, no és possible o la cosa se'm posa un poc costa amunt... Hi ha dies que escriuries pàgines i més pàgines, i n'hi d'altres, que ho despatxaries en quatre retxes mal garbades. Les circumstàncies personals i les condicions laborals són determinants per mantenir una disciplina d'escriptori. Avui m'he assabentat per la premsa de la mort den Pere Melis qui, en la seva modèstia i en la seva tossuderia, va mantenir viva la flama per l'amor de la llengua catalana en l'àmbit territorial de l'illa de Menorca. Sense cap mena de dubte, el testimoni de Pere Melis va fer molt perquè la cosa d'acceptar la cultura pròpia fos més transitable... El seu testimoni és un capcer en aquest navegar contra l'infortuni del temps, emperò, sempre ens quedarà el pensament d'aquells homes de compromís.

Després del cafè amb gel he tornat a l'oficina, avui hi ha feina d'embarc. Duc un me-mec espantós. Supòs que se m'espassarà: per als refredats i les grips la millor teràpia és el te de llençol. A vegades, compr el diari Balears només per curar-me la curiositat del què es cou en aquest àmbit endogàmic dels seus col·laboradors i opinadors; la ploma que tenc més estima és la de Joan Marí de Formentera, escriu uns bitllets que, en la seva brevetat, tenen el fibló suficient per deixar d'endormiscar-te'n... Record amb bon rotllo aquell programa televisiu que dirigia Cristina Ros: Amics i coneguts, aquella tertúlia en el canal televisiu de can Serra, hauria d'haver tingut continuïtat, és de les coses periodístiques que m'haguessin fet efecte. Un programa directe i en el voraviu de l'actualitat, un feeling considerable, a vegades, faig zàpping pensant que em trobaré qualque cosa semblant i no és així: la frescor irònica de Francesc Bujosa t'acaba enganxant i el missatge periodístic de tants d'altres bons concertulians que et podies encontrar. No hi hauria manera d'engegar una cosa semblant? Encara que no hi hagués suc de pinya... Redei, quin me-mec!

Ja duc el primer refredat de la temporada. Sort que ahir capvespre el Real Madrid va golejar al Reial Mallorca: la lliga de futbol s'està posant d'un interès entre amorfe i desangelat, és clar, que cadascú és de l'equip que vol i desitja, jo sempre he duit en el cor aquell equip del Brasil del mundial del 82: Zico, Sócrates, Pereira, etc... Allò era jugar a futbol! Sempre que em mir un partit, cerc il·lusionat aquelles accions que em retornin a aquella màgia que he donat per impossible: no les he vistes reproduir-se enlloc.

Som a la ciutat d'Eivissa, convidat per n'Eliot, m'hi estaré aquest cap de setmana. A més a més, dels cds d'Enrique Morente que vaig trobar ofertats li he duit el Libro de los Pasajes de Walter Benjamin, editat per Akal. El viatge en avió ha estat d'allò més entretingut: no he tingut temps de familiaritzar-me amb la simpatia de les safates de vol, només que n'Eliot havia de venir a buscar-me a l'aeroport i no s'ha entregat, pensava que arribava demà divendres, emperò, jo quan puc, començ els capsdesetmana els dijous: val la pena de tenir tants dies de treball com dies de repòs, vull dir, de no treball oficial i estar entretingut en les pròpies i particulars ocupacions. Diuen que Eivissa està molt destrossada, el caciquisme endogàmic i el turisme eixalabrat n'han fet de les seves, per ventura, n'Eliot m'ha promès que em durà a racons de l'illa on la bellesa encara és possible i m'ha amollat unes de les seves impertinències: podràs enrevenar totsol, ja sé que n'Eliot és així: sap fer la cara més simpàtica i correctíssima que es pugui, o quan surt de botador, sap ser d'un grop vulgar i enormement vital. Si no hi ha res de nou, aquests dies descansareu de mi: deixaré el meu esquifit exhibicionisme per als dies d'oficina. Que estigueu bons...

Per encàrrec de n'Eliot, el meu amic pintor, resident temporalment a Eivissa, m'he arribat fins El Corte Inglés per adquirir un bon grapat de cds d'Enrique Morente per un avantatjós preu de 7 euros/unitat. La seva encomanda per telèfon va ser clara: compra'm tot el que trobis de Morente que no arribi a 10 euros. Així, que ahir fosquet, després de plegar de l'oficina, em vaig arribar a l'esmentada superfície comercial, i em vaig passetjar pels seus passadisos i vaig rondinar per les escales metàl·liques... No me treu, emperò, he de fer la confidència que, en els instants d'avorriment d'escull dur o quan la buidor espiritual arriba a enganxar-te, idò, arribar-te fins aquesta mena d'establiments, et carrega les bateries i, tanmateix, tenir un capvespre de consum compulsiu et deixa la líbido misteriosament satisfeta.

Aquest migdia, mentre feia temps per anar a fer un menú amb uns clients de la companyia, em passetjava per la plaça Espanya, m'he assegut suvora una bardissa i he donat de menjar als coloms, aquests coloms de ciutat que tenen la melangia en el vol curt, idò, mentre feia temps he contemplat algunes escenes d'un vodevil quotidià que, potser per ser-ho, de cada dia, no li donam la importància o la transcendència que tenen: un embriac, a uns metres d'on era assegut, s'ha tret la pirulina i s'ha posat a pixar, després n'ha vingut un altre, i també, la mateixa comèdia: he resistit contar-ne fins a tres de pixadors a lloure... M'he dit interiorment: t'has equivocat de jardins, company! Quan era assegut a taula, he comentat l'anècdota als clients que ho han considerat una cosa ben normal. Potser sí que, hi he de quedar-me a romandre per aquí, hauré de fer call i deixar-me de tenir la pell prima.

Ahir migdia vaig telefonar a mumare per saber d'una recepta d'una menja que, a parer meu, li surt endevinada: rap a la marinera. Al vespre tenia convidats a casa i volia quedar d'allò més bé. Quan xerr per telèfon amb mumare és qüestió de no tenir gens de pressa ni ser esclau del minutatge telefònic, l'operadora telefòncia té, amb ella, una clienta de consum voraç. Després de quatre xafarderies d'aquest, d'aquell i d'aquell altre, em va amollar: i qui no té, que esperi...

No m'ho puc perdonar: perdre'm, així com així, els concerts de Van Morrison al Liceu, tot observant que els compromisos laborals són absurds per naturalesa. Només em reconforta que en Met de son Card va poder adquirir entrades per cadascun dels concerts (amb aquest cantant cal anar a tots els concerts perquè no en fa dos d'iguals), idò, em regalarà els tickets per engrossir el meu dossier. Així com diluïa la mel dins el te, m'anava calmant: tampoc, no ho podem tenir tot...

Quina putada; avui divendres m'ha tocat estar de guàrdia a l'oficina. Els divendres solien ser els dies més divertits de la setmana (amb les butxaques plenes, el polvo matrimonial era boni bé assegurat): era el dia de l'entrega del sobre, quan la nòmina era setmanal, fins i tot, hi havia botigues i empreses que ja ho tenien baptitat: es dia de santa Cobrança! Els divendres, avui per avui, és el dia de l'evangelització política: els consellers, els directors generals i altres caps de departament aprofiten aquest dia per anar a inaugurar qualsevol instal·lació, edifici o posar la primera pedra. Aprofiten per anar a fora Vila o per fer un petit tornall per les altres illes de l'arxipèlag. Fan país, i a la vegada, reforcen el seu liderat per quan vengui un altre juny electoral... Els divendres ja no són el que havien estat, sobretot, si t'has de quedar a l'oficina envidriada, com encarregat de la paperassa jurídico-administrativa. Sí, un divendres com avui, és un dia acabat per encetar la lectura d'un llibre de poemes, a més, si tenim la tardor davall ses sabates.

Fa cosa de temps, quan va fer fallida l'empresa lletera Agama (que no sabem ben cert com va acabar la cosa malaltissa i on varen anar a parar les subvencions injectades pel seu reflotament), en no sé quina de les televisions locals varen entrevistar al president de l'empresa i va dir una cosa que em va quedar gravada, i que com a falca per estalonar un raonament professional, sempre mald de recordar, aquell senyor va sentenciar: no és igual anar a cas mort, que tenir es mort a ca teva... Ses vegades que hi he pensat en la sentència.

M'estic adaptant a l'entorn: vaig passetjant pels carrers sense un destí concret, som assegut a una terrassa d'un qualsevol bar per badocar i veure passar la gent, m'hi estaria hores no fent res, només badocar, només mirar i contemplar aquesta fauna humana que va amunt i avall (convenint la llei del pèndol), i si de cantell, puc sentir una conversa en la parla mallorquina, més content que mai... Vaig passetjant pels carrers a ullsclucs orientat per un instint que sé que acabaré adoptant: entrar en alguna llibreria de vell dels carrers dels Olms o de Sant Miquel: hi miraré deleitós si trob algun exemplar de la Bernat Metge que pugui engrandir aquest claper de llibres que m'esperen damunt la tauleta de nit. Aquesta és l'agenda dels oblits...

Açò d'estar abscrit en el gabinet jurídic d'una companyia d'assegurances et dóna un coneixement d'aquesta societat mallorquina que d'ençà fa unes setmanes desconeixia i que, a cops, sembla que sempre ha estat el teu entorn: tothom té raó, emperò, ningú no vol pagar els músics ni indemnitzar la festa: aquest món dels doblers és prou interessant com per adonar-se que és el motor que fa caminar el món. Diguin el que diguin, Marx (ara que han caigut els governs inspirats en la seva filosofia) mai havia tingut tanta raó...

Aquest cap de setmana he pogut visitar l'exposició retrospectiva de Ramon Canet en la sala municipal del Roser. L'exposició m'ha agradat, tot i que hagués preferit ser acompanyat de n'Eliot per compartir comentaris, així havíem quedat, emperò, ell s'ha quedat a romandre uns dies més a Santa Eulàlia, fins i tot, m'ha anunciat que tal vegada s'hi quedi fins a cap d'any per terres eivissinques. n'Eliot surt poc del seu rodol de Longomare, ara, quan surt, surt per estona llarga... Veure l'obra exposada de Ramon Canet, totsol i sense gaires referències de l'autor, ha estat una experiència profitosa aquest diàleg estètic... Veure, mirar sense una contaminació prèvia, resulta ser l'opció més adequada per aquest tipus d'exposicions. Anar a la insabuda i deixar-te endur pels treballs del pintor.

En el blog Ciberclub Acapulco den Zizou, avui de matí, he llegit aquesta nota necrològica d'aquest fill d'Algaida i que estiuetjava a sa Ràpita, tot i que vivia as Castell (Menorca):Miquel Vanrell: La mort sempre és absurda i obscena. Hom no sap per on començar l’escrit o si optar per un silenci consentit, tanmateix, qui ho havia de llegir no ho llegirà. Passar avall i tenir la lleugera sensació d’haver viscut. Jo sempre m’he fet un retret: si els mallorquins que ens han repoblat haguessin tingut la teva generositat de cor i el teu respecte mediambiental per aquesta illa, quina cosa no hagués estat... Així de cop, no em quedaran a la memòria aquests abundants articles en les pàgines del Menorca, sinó, aquells poemes que vares escriure a les darreries dels anys seixanta, a Llucmaçanes, quan per les finestres veies pasturar les vaques i l’avorriment era sòlid com una roca... Sí, d’un roig encès volíem la vida; també, d’un roig encès volíem el món i, sobretot, dir les coses tal com són. El millor homenatge que et podrien fer seria publicar una antologia de la teva obra poètica que ha quedat dispersa en butlletins de Joventuts Musicals, en la revista Faig i altres publicacions: se li encendrà el llumeret als actuals gestors dels quaderns Xibau... Jo em quedaré amb el record dels teus versos i que cantàvem, quan la revolta era possible, per esquinçar l’insomni de les nits, amb la guiterra den Jordi a sa Gavina: No res teniu. No res. Ni un pensament Ni la memòria...

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació

• General [326]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom