Pluja de terra

La música del concert d'Akelarre ressona per tota la cambra. La tramuntana despetina els pins del rodol. Ens hem refugiat en Albinoni...

Les aventures de caire pervers solen acabar on havien començat: al platjal de la perversió. Avorriments consentits i perversions assumides és un binomi que caldrà desxifrar.

Sopat amb Lino. Aquest capataç d'un poblet de Galicia que ara no me'n record del seu nom, m'explica el programa d'obres del dic de la badia. En aquests moments estan netejant el fons i fan la caixa dels fonaments... Tot anava com una seda fins que hem discutit sobre marques de ribeiros i albariños... N'he tret qualque cosa positiva. Estic convidat a veure i visitar les obres del nou port cada cop que vulgui... Jo que tan sols volia discutir sobre Alvaro Cunqueiro....

Un munt de premsa acumulada. Sacons a les mans de jugar a golf a son Park. Dony Bernat em telefona i em recorda que pensi a tornar-lis els pals, que eren deixats i no regalats. Llegida l'entrevista de Pau Faner amb Llac. Manies, petites manies... Saludat en Faustino que ja ha arribat per passar la temporada estivenca. Encara em persegueixen les imatges del documental visionat ahir vespre a Tv3 sobre en Jordi Sole Tura. He pogut esquivar un sopar amb catalanets. El cony dels compromisos com deia en Bernat es carter. Engany tenim Setmana Santa primerenca. La Caterdal torna a funcionar... Les vinjolites han arribat sense haver vingut... Aquest estrany hivern hem escoltat Albinoni com mai, gravat per Mp3. Un munt de premsa que deixare pendent per sempre...

Estic amb en De Santos! Què cony! Mentre na Cirer es vestia i transvestia d'al·lota mallorquina, com d'una rondalla de Mallorca endins, en De Santos aprofitava el temps i allargava la visa a l'embat de plaers i a la redossa de pells. Al cap i a la fi, coneguent un poquet les fòbies dels fiscals Barceló i Garau, que han actuat per enveja (allò tan espanyol de la cochina envidia))), idò, les motivacions són el suport de la cosa clandestina. Fotre gairebé 50.000 euros als mallorquins de Ciutat, té la seva gràcia i ha de suposar un atenuant de caire major, perquè com deim per aquestes contrades: per fotre un mallorquí s'han de mester dos jueus... Comprenc en De Santos, me'n faig càrrec del tot, quan veig la imatge reflectida de na Cirer, sense un polvo possible... I és que la política és inconceptual sense la líbido, una líbido pagada pels altres...

Demà divendres li llevaran la darrera cama a s'àvia Corema. I ens fotrem un boc bistec... Fins ara, aquest exercici econòmic del 2008 és prou insípid per no dir res, malgrat, la golafreria de n'Andreu Manresa. Si he de trobar una cosa positiva d'aquest any és que només mancaran 16 anys per arribar a la fita del 2024, quan es faran públics i es podran editar els diaris i dietaris d'Elias Canetti. Açò sí que és noticiable! O no es respectaran els terminis establerts en documents i testaments, i d'amagat, en podrem gaudir més prest d'aqueixa literatura esplèndida del mestre lapidari... Mentrestant, esperarem la decapitació metafòrica de JM Rodríguez, exconseller d'Interior, si és que volen aixecar el vol aquests de la nau del PP-Ib...

Durant unes hores, gairebé un dia sencer, vam donar Rajoy per perdut. No va assistir a la primera reunió del partit després de les eleccions. Les alarmes interiments es van encendre. Ahir capvespre, a les 19,15 hores, l'opositor Rajoy donava la cara davant la premsa i vam poder veure i poder sentir aquell don Mariano que ens hagués agradat veure/sentir durant els dos debats que va mantenir amb en Zapatero davant les càmeres de televisió. Sense fitxes, sense estadístiques, sense gràfics, va brollar aquell Rajoy sarcàstic, directe i pròxim... Quina llàstima que no hagués mantingut aquest to escèptic durant el cara a cara amb el president Zapatero... I és que en el món d'aquest món té fama la gràcia andalusa, emperò, com la gràcia gallega no hi ha semblança que valgui, vaja, com els pops a la gallega i el ribeiro o albariño de puntet afruitat. El Pp s'ha de modernitzar si vol arribar a Moncloa i açò només vindrà per l'ala d'obertura incondicional que és la qui representa l'actual batle de Madrid, en Ruiz Gallardón. Tota la resta és perdre el temps i el paneret. Unes eleccions són quelcom més que unes oposicions a registrador de la propietat, perquè qui t'examina no tan sols són els doctes professors del tribunal sinó també el vulgus... Oh, si els assessors haguessin deixat córrer la gràcia gallega del candidat, tal vegada, a la tercera tampoc anirà la vençuda...Qualcú ens hauria de dir en quin amagatall es va refugiar l'opositor escaldat...

Com sabem la campanya electoral va acabar, una altra vegada, en tragèdia. Un mort damunt l'asfalt abans del dia de reflexió. I consider que qui, davant el fet luctuós, va mantenir una talla moral més addient va ser Mariano Rajoy... Havent-se desplaçat fins a Mondragón no va poder donar el condol a la família de la víctima perquè li ho van evitar. En aquest afer les declaracions són contradictòries. Patxi López ha dit la seva, emperò, jo no me la crec... La família d'Isaias Carrasco ha callat. Quan un senyor va a donar el condol mai se li barra el pas i açò va ser el que va passar. Inaudible. Sembla que és una anècdota, un fet anecdòtic i intranscendent, àdhuc, no és així... És més important del que sembla en aparença el que va passar aquella vesprada a Mondragón, atès que els terroristes n'han pres nota ja que han vist com els morts, una vegada morts, també tenen militància i aquest va ser el greu error del Psoe-Pse. Els terroristes han copsat com el president Zapatero té els peus de fang davant la mort voluntària del terrorisme i açò ho pagarà, vull dir, ho pagarem molt car... Vanagloriar-se de l'ínfim números de morts en atemptats terroristes durant la seva legislatura només farà que el reclam sigui recepcionat per l'altra banda. I aquell tremolor de cames i aquells gestos desencaixats es tornaran a repetir durant la propera legislatura, malhauradament...

Aquest febrer va fent camí: curt i fred com un turc. Com sempre l'escalfor la trobam en els paranys de la política. Val més no parlar-ne... Aquests dies de gelor freda els pensaments venen captivats pels contudents aforismes d'aquell replec que el mestre va titular Ecce Homo... Sempre acab resignant-me a l'evidència i a l'empenta dels dies, per malament que vagi només seran quatre anys...Idò, si la política ha estat definida com l'oportuinitat dels homes mediocres... Ara com ara, no ens podem queixar de les mediocritats...

Feia temps que no sentia sonar un guiterró... Avui migdia, mentre la sobrassada era damunt es caliu, en Quelet de Son Pinyol feia vibrar les notes sense acord... El punt cimer ha estat quan ha sonat es bolero: Que caigue la luna! Llavors sí que hem sentit un tímid i avergonyit calfred que corria pell enllà. Quines coses!

Diada de Menorca. Avui és festiu. Avui l'empresa meritarà el sou en la nòmina que abans ens haurà de qualque manera robat o prorrogat. n'Alierta de Telefònica és el qui va més viu que va fitxar en Pizarro abans que no ho fés en Rajoy.El Psm-Menorca (de Mallorca, ni en vull parlar) posa paradeta i tenderol amb Unió Mallorquina. Quines coses! No tindran la gosadia de demanar-vos el nostre vot per aquesta engalipada política, de ver... Avui migdia, de retorn a casa, he constatat, amb regust de dàtils escarpits, com els encofradors de l'edifici annexe a l'institut MA Cardona, no anaven de berbes, no, que la millor pàtria són les hores extraordinàries abonades fora de la nòmina i és que St. Antoni sol ésse un dia especial, per lluir el pijames a retxes fins al migdia, quan es replega el personal davall ses palmeres de son Pinyol.

La comissió d'investigació del cas Nerer o de la parcel·la baptiada com la joia de la corona va prosperant en les seves prospeccions. La premsa insular d'avui ha amollat algunes bengales aproximatives. Gairebé sempre les comissions d'investigació s'inicien i es clausuren en l'abisme dels límits de les seves competències, un abisme del corredor de voreres. Açò d'haver de fer la feina bruta de la Fiscalia i de l'Agència Tributària sempre ho he considerat una pèrdua de temps i de diners envejable, perquè, posats a arribar a qualque riba de la mar ampla, s'arribarà també a la conclusió que una comissió d'aquesta mena és purament informativa i que no disposa de prou legalitat per obligar a les empreses ni als seus representants a declarar ni tan sols a comparèixer, en tot cas, seria simplement un detall diplomàtic i una qüestió formal que volguessin assistir el personal citat davant l'esmentada comissió, és clar, que les aparences són unes altres o no són aparences, i sembla ser que la cosa camina i que les conclusions que s'adopten són conclusives... Mai s'ha de cansar de saber-ne prou. Els beneficis polítics ja es veuran més endavant, si aquests s'arriben a meritar amb el coeficient exponencial o corrector del coneixement adquirit. Mentrestant, no hauríem de perdre el nord i saber repetir aquella màxima que en l'administració d'urbanisme és prou evident i alhora vigent: les llicències d'obres s'atorguen sense perjudici a tercers. Recordem-ho.

Les despeses superficials de les administracions públiques no sempre han tingut el ressò mediàtic que es mereixien. Cal governar d'esquena al personal que ens van votar. Boira contra boira. Què s'han cregut aquests bois! Fiscalitzar les despeses! On s'ha vist? D'antuvi sabem que no hi ha res a fer per resoldre aquest tema: vindran de més savis i sabran camuflar millor les despeses. El simulacre és el que sura damunt les aigües turbulentes. No obstrant, hi hauria una manera molt senzilla de saber com se'n van els diners públics pels rierols de les canongies i altres embornals: obligar a les administracions públiques de publicar (fer públics els documents en les actes de les sessions o en documents ex professo) l'aprovació dels abonaments efectuats a empreses i particulars. Llavors sí que la viuríem alegres com a germans...

Fa temps que no plou terra.

Els fornellers ja hi estan acostumats a resistir. Contracorrent. Contra les adversitats. L'Ajuntament des Mercadal, el CIMe i ara darrer el TSJIB no volen la seva independència. Els fornellers són els pòtols contemporanis de l'illa de Menorca. Estic pendent de llegir la sentència per tenir-ne un coneixement més profund. Atès que la premsa n'ha fet un resum molt resumit de tot plegat. No sé quin camí escolliran d'ara endavant per reivindicar els seus raonaments d'emancipació administrativa i voluntat política. Ho deixaran córrer? Recurs de cassació davant el Tribunal Suprem? Sapiguent que tots els tribunals a Spain estan emmerdats? La kale borroka tramuntanal? Per començar haurien d'adoptar una insubmissió fiscal: no pagar impostos de cap mena ni taxes municipals. Objecció fiscal! No hauríem de perdre l'embat de la lluita i com va escriure JP Sartre: l'home està condemnat a ser lliure. Per aconseguir la llibertat tots els mètodes són possibles... Ramon Orfila, Joana Barceló, i el secretari municipal Don Gerardo, etc, etc. van carregats de corrupteles i altres paparres, immersos en les corrupcions de cada dia. Caldria denunciar-los i aixafar-los com escarabats kafkians. Som-hi!

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació
• Murray

• General [325]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom