Pluja de terra

Fa uns minuts que he acabat la jornada laboral, tot un llarg cap de setmana per a mi solet. Me'n vaig a Menorca amb el primer avió que pugui aplegar. No és que l'oferta sòcio-cultural sigui gaire cosa, emperò, anar a fer unes quantes birres amb en Pau de Santandria, comentar uns quants cds de jazz-blues fussion amb en Willy i anar a sopar amb en Quel de Son Pinyol, són coses que no tenen preu... Fa uns quants minuts que he deixat els informes de l'assessoria jurídica per a dilluns i que els meus peus s'han alleugerit. El preu de la llibertat sempre està ben pagat, per elevat que sigui...Fa uns minuts que redactava un informe d'indemnització compensatòria i ara, tot seguit, sortiré al carrer i un taxi em portarà a l'eoroport.

Aquests dies estic dubtant si deixar aquest apartament on he viscut un estiu estrany (per dir qualque cosa) i anar-me'n a viure a un pis al carrer Rosselló. No sé què fer: si anar-me'n o quedar-me. Estic fet un embolic, pesant avantatges i descomptant inconvenients. En Met m'ha dit que no faci l'animalada de deixar-lo, que em sabrà greu si don aquesta passa. Emperò, per altra banda, visquent en aquell pis, podria anar a peu, com qui diu xino-xano a la feina, no obstant açò, deixaria de tenir aquestes vistes a la badia i aquest aroma de pins de garriga que penetra per les finestres. Estic dubtant. Estic fet un embolic... La consulta amb el coixí no sé com anirà.

Abans de venir a viure a Mallorca, vaig demanar consell a quatre amics que ja hi havien pasturat per aquesta terra o que tenien un coneixement que, jo considerava pràctic, i que potser em podrien donar un guiatge prou encertat, idò així, en Met de Son Card em va recomanar la lectura d'Un Hivern a Mallorca de George Sand en traducció de Jaume Vidal Alcover (ed. Moll) i em va dir: passa del pròleg i endinsa't directament en la lectura que no té clovella; en Zizou em va dir que abans de dormir em llegís les Rondalles den Jordi des Racó i agafaria aquell punt equidistant que ningú no sap a on és i en Quel de Son Pinyol em va recomanar que llegís Un Hivern a Mallorca en traducció de Marta Bes Oliva (ed. Edhasa), és clar, que em vaig estalvar de dir-li que en Met m'havia recomanat el mateix llibre en una altra versió, un dels carrers consells que vaig recaptar va ser del meu amic pintor Eliot qui em va recomanar que anàs a visitar els passatges i paratges que havien inspirat a cèlebres pintors: el taller de Miró a Son Boter, els entorns de Deià, el port de Pollença, les sortides del sol des d'Artà, etc., Ara com ara, he fet cas del meu amic pintor i, sempre que puc, surt a veure el rodol d'aquesta illa, ja arribarà l'hivern per mullar pa amb oli en el plat de na George Sand...

Fins ara els residents en aquestes illes teníem una oferta televisiva prou àmplia per visualitzar el futbol, els dissabtes a fosquet, fins ara, perquè, justament amb la implantació del canal IB3 s’ha reduït, idò sí, implantant un nou canal televisiu ha significat fer-li una osca a la llibertat d’elecció televisiva. Hom podia visualitzar per la segona de TVE i sentir la retransmissió en castellà, també, podia sintonitzar el canal 9 i sentir-ho en valencià (era la meva opció preferida, quan no tenia convidats del Barça a casa), i a la vegada, podies veure i escoltar els partits de futbol per la TV3 en català. Idò, ara, l’exclusiva s’ha quedat en poder de la IB3 per allò de fer augmentar l’audiència, perquè les estadístiques rebrotin i consignin la fidelitat dels telespectadors. No tenc cap mena de dubte que la legislació actual juga a favor de la pròpia potestat del canal autonòmic a imposar-se davant els altres canals autonòmics que no són propis, emperò, reivindic des d’aquest apartament mallorquí de Bellavista, que les retransmissions siguin rotatives i puguem sentir el parlar eivissenc i la cançoneta menorquina, perquè posats a fer consideracions de dret, s’està fent centralisme insular en tost de fer país d’aquestes quatre illes.

A la fi, avui dematí, hem visitat els murals de ceràmica de la Seu elaborats per Miquel Barceló. També, hem anat a retratar-nos amb les escultures de Botero. Em cauen bé aquestes escultures de persones grassones, fins i tot, n'hi ha una a l'edifici interinsular de l'aeroport, i si puc, abans d'embarcar-me, hi vaig a fer una xerradeta amb aquella dona ajaguda. Vull dir que no estic d'acord amb en José Carlos Llop sobre el que pensa de les obres de Botero; les novel·les i poesies den Llop, tot i haver-les llegides mai m'han fet el pes literari, en canvi, els seus diaris són una obra a tenir en compte; els seus diaris tenen quelcom que no sé desxifrar i per aquest motiu em convencen. Només li faria un retret a JC Llop: si la seva obra dietarística l'hagués escrita en mallorquí en tost de fer-ho en castellà, la prosa li hagués quedat més universal i no pas tan provinciana; hi ha coses que s'han d'escriure així com són viscudes i en el llenguatge de la viviència i no pas en aquell idioma que, per inversemblança, ens donarà més ressò mediàtic... És clar que cadascú és lliure de fer el que vol...

Na Ma, una meva germana, ha vingut a Palma per aclarir uns quants papers (cosa de la burocràcia autonòmica que encara no ha sabut o millor no ha volgut disposar d'una administració escaient en cada illa) i m'ha deixat la custòdia de dues nebodes i un nebot, en un principi, no sabia què fer ni com men'n sortiria d'aquesta empresa, emperò, després m'ha vingut al pensament que, cada cop que som de tornada a l'apartament, passava davant aquest establiment d'oci i cap allà som partits a banyar-nos i a fer cridòria que, encara, no ha plogut prou perquè els esclatassangs rebrotin en les marines. En aquest tipus d'establiment cutrelux m'hi trob com peix dins l'aigua: he pagat 20 euros per barba i m'he adonat que el matí passaria d'allò més snack. Voltros què haguéssiu fet? Batuei! Abans de visitar la Seu i anar a badocar els murals den Barceló, preferesc remullar-me en la calma d'aquestes aigües, talment una guirislàndia amorfa, i assaciar-me de vulgarismes internacionals... Ben pensat: els murals de la Seu haurien d'haver estat obrats per fillets i les seves obsessives figures, i Déu no hagués dit res...

Açò se veia venir: cada diumenge tindrem missa televisiva a IB3, hom suposa que el catxet eclesiàstic serà gratuït, vull dir, que amb l'evangelització de les ànimes perdudes es donaran per ben pagats de la Cúria estant. I és que tot acaba bé sinó acaba malament: ja que la televisió no aconseguirà fer país d'aquestes illes que es miren d'esquena, almanco, que esdevingui plataforma per fer esglèsia...

Veure ploure i que no sigui fang. Veure ploure dempeus suvora la finestra. Veure ploure i pensar que ja n'hi ha que, en el teu poble, només pensen en la propera treta d'esclatassangs i cames-seques. Veure ploure amb un somiure als llavis...

El text m'havia quedat així, pendent de correccions contextuals: “””””””””””” El joc s’havia acabat, idò, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””

Oficialment ja tenim televisió autonòmica. Donarà de menjar a algunes famílies i tindran en nòmina a diversos periodistes. No crec que una autonomia sigui més autonòmica si té la cobertura d'una televisió pròpia: la vertadera autonomia d'un territori ve assignada per dos factors: la hisenda (economia) i la policia (governació), és a dir, la capacitat econòmica i la gestió dels recursos i dels impostos, i després, per la capacitat de governar en pròpia terra... Desconec, en aquests moments, la pasta gansa que suposarà les despeses de mantenir una televisió interinsular, emperò, quan un visita els centres sanitaris públics i els col·legis d'ensanyament públics, es va donant compte que les coses no són el que semblen, que les deficiències en infrastructura i mancances en personal són molt grosses... La cosa positiva d'aquesta tele serà, açò mateix, una redossa pels professionals que hagin estudiat ciències de la informació. No crec pas que aquesta tele aconseguesqui fer país de les quatre illes...

Aquest cap de setmana no tindrem retransmissió televisiva de futbol en mallorquí...

Aquest capítol (número 15), el vaig remetre als Esculls den Ximm: “”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

Borps, vorps, borns, meduses, etc... tot plegat són el mateix bitxo. Els parlars dialectals de la ictiologia són prou interessants en aquesta illa. Temps ha, el filòleg Joan López Casasnovas, va realitzar un estudi sobre la parla dels ports de Ciutadella, Maó i Fornells (el qual, temps després fou afusellat, és a dir, intencionadament plagiat per qui ara ostenta el càrrec de Director General de Política Lingüística, Sr. Miquel Melià, és clar, que el plagi si no millora l’original se li nota tots els sargits). El que vull dir és que un animal, vegetal o mineral, a vegades, segons els indrets on ens trobam, prén un nom diferent, sense deixar de ser semblant... Tot i que he estat cercant aquest estudi que en feia referència del professor López Casasnovas no l’he trobat, atès el meu bordell en paperum, només era per donar-ne algun exemple... La maira li diuen mare de lluç, a la rotja li diuen cap-roig, oh, fins i tot, s’hi troba la voga d’Aló. Jo vaig escriure vorps a propòsit, perquè és així, com ho he sentit dir a s’avaradero de Santandria i hom fa d’escriure, així com sent parlar, sense gaires complicacions. A Ciutadella els anomenen borps i els filòlegs, en els seus papers, escriuen borns. Sempre m’han sentit dir el mateix: en la literatura catalana hi ha un excés de filòlegs, per aquest motiu, l’orsa literària cruix, no obstant, hi trobaríem motivacions que argumentin aquest curiós fenòmen: fer d’escriptor no implica esser filòleg.

Ahir no va ploure com era d'esperar; no va ploure damunt la terra eixuta, segons m'han dit enmig de lar la pluja va ser generosa. En Matas i na Narbona varen amollar tres tortugues, la reina Sofia s'ho va espillar. En Ximm ens ha informat que per fer front a aquesta allau de vorps que ens envaeix en farien falta moltes de tortugues de la mar... Ahir no va ploure açò vol dir que el llaurar serà més costerut.

Em telefona en Rotger i em demana què feim aquí esperant la pluja del messies. Em diu que hauríem de ser a Ferreries a cel·lebrar st. Bartomeu. Esperam que faci una bona saó i que els pagesos puguin treure l'arada i llaurar aquesta terra rostida de sol i encrostada de set. Els deures professionals no es poden saltar a la torera. Sant Bartomeu sense nosaltres es fa igualment, ningú és imprescindible quan les festes són arribades: ja hi serem a temps d'anar a veure panxes rotges...

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació
• Murray

• General [325]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom