Pluja de terra

Aquest apartament que hem llogat a Bellavista em comença a ser familiar. Com s'hi hagués viscut tota la vida. Els carrers, els arbres, els horitzons, fins i tot, el cà i el jardiner del veïnat em són coneguts. Al restaurant Panorámica Playa gairebé no hem de formular cap manifest que la simpàtica cambrera ja sap què volem i de què anam: serà cosa de la intuïció femenina o és que noltros som uns monòtons i repetitis, quan hi ha alguns plats que t'agraden de debò hom no va de falòrnies i va a cop segur que, a vegades, improvisar en gastronomia porta decepcions. En Quel escolta na Maria del Mar Bonet com si fos la primera vegada que la sentís, jo faig capades i, tot i vaig provant altres músiques, sempre retorn a Van Morrison, què hi hem de fer si em té captivat aquesta veu ganyera; de les coses que em sap greu és no haver-lo pogut escoltar tots els pics que ha vingut a l'Auditòrium, ensems, el cop que va actuar a la plaça de bous va perdre proximitat i el so no va ser allò que preferim... Aquest apartament ja m'és familiar i en Met em diu que no me n'animori gaire que es troba en venda (per aquest motiu ens van ajustar un preu raonable), i potser haurem de fotre el camp un dia d'aquests, i llavors sí que seria un engrony...

Bernat d'Atalis, una abraçada i per molts d'anys!

Vaig anar i vam anar a Sineu. Ara, després d'haver travessat la festa, ho veig clar: no m'hauria d'haver informat tan excessivament sobre aquest poble. En Met ja m'ho deia: tindràs un empatx, voldràs saber massa coses en poc temps, i les neurones no ressistiran: val més que vagis a la insabuda, agafa't les coses així com et venguin. Em vaig equivocar, em vaig abocar a la lectura de llibres com: La Capitalitat de Sineu de Bartomeu Mulet Ramis, Fires i mercats de Sineu de Gabriel Florit Ferrer, Història dels carrers i places de Sineu de Bartomeu Mulet Ramis i la seva Vila de Sineu: itinerari cultural i patrimonial, sense perdre'm aquests dos altres llibres que té escrits conjuntament amb Ramon Rosselló Vaquer: La crisi de la vila de Sineu i Sineu aixeca una nova església, a més a més, ho havia confitat amb aquest altre: El Dimecres: Mercat a Sineu de Elena Pérez Campoamor. Anava com un llum. Més il·lustrat que una llanterna. I és clar, en dies de festa, on el goig és la coneixença de les pells, vaig tenir un calfred de veure'm fent l'ase, un ase il·lustrat, per altra banda, perquè si hagués estat un ase enrucat, encara m'hauria mig salvat, idò, em vaig posar a mesclar beuratges, cosa que no faig gairebé mai i vaig agafar una torrola de campionat i en Met de Son Card que venia al meu costat, no va dir res... Reia, xalava i xerrava pels descosits. El tema de les dones va ser una cosa rara, m'agradaria que l'amic Met que, afina més en aquest tema, en fés un post intel·ligible. El que en vaig treure de tot plegat, varen ser uns versos mentals que els hauré de donar a conèixer a n'Isaac, perquè me'n faci una estimació, la cosa va així: A la insabuda/ el sexe cruix./ Improvisa el gest/ que has perdut... No, si la lírica no és el meu fort...

Hauria de fer un post sobre Sineu. Duc una ressaca monumental; tot Palma me roda: no sé el que em diuen, ni ho vull saber,a tot estirar, he provat el gazpacho que ha fet en Zinzano; em diu que és el millor aliment per ingerir quan la ressaca és antològica; el gust d'all i de ceba em rebota dins la gargamella. Hauria d'escriure un post sobre Sineu, però no serà avui, ho deixarem per un altre dia, quan els sentits recuperin els seus acords. El palo és matador, entra a poc a poc, i llavors, ja no hi ets a temps del retorn. Quin jorn!

A Sineu vam anar a perdre el coratge, el poc coratge que encara ens quedava en l'armari de l'ànima.

No vam ser capaços de trobar el local, tot i que ens havien donat senyes i referències, Tanmateix, jo només tenia una idea, millor dit una imatge, fixada: aquell eriçó enmig de la carretera que provava la sort de travessar sense esser aixafat per uns pneumàtics. Em sembla que li he agafat el truc a aquesta ciutat: la questió és anar amunt i avall per la via de Cintura, açò és talment una rambla automobilística, fins i tot, pots tenir l'inconvenient de deixar-hi la pell. Sort que en Met de Son Card és un xòfer experimentat, n'ha vist de tots els colors de carreteres i camins i carreranys. El que m'agrada de les illes és que si t'he equivoques de camí, prest o tard, acabes donant a la mar i jo, amb els anys dels anys, no n'he après de viure sense el mar. Avui, capaltard, esteim convidats a fer un mos a s'Enderrocat; també, ens han dit que podríem veure una posta de sol d'aquelles de postal. Ara veurem...

Mentre les llàgrimes de Sant Llorenç il·luminaven un cel calitjós, esperàvem la visita de Zizou que no es va presentar. Havia anat fins al port d'Andratx, darrere les ombres d'un tal Cristóbal Serra, i el seu barco residència... Zizou també és un col·leccionista del llibre de l'Apocalipsi, tot i que sempre retorna a la lectura del Llibre del Predicador. Vam sopar de sarsuela de rap a casa d'uns amics, vam veure caure els estels i ens va acompanyar un albarinyo que, a derrera hora, havia comprat a un establiment qualsevol i que va resultar d'allò més que recomanable. Hi ha dies que la sort t'acompanya sense saber-ho. De retorn, en Met de Son Card, incomprensiblement va aturar el cotxe i, quan vaig badar per la finestreta, vaig veure un eriçó que travessava l'asfalt. I en Met em va dir: aquests sí que són mallorquins autêntics! M'he jurat que hi he de tornar a sa Ràpita.

En Met em diu: saps que ho seria de polida Mallorca sense els mallorquins... I jo, que la cosa m'ha agafat de sorprès, només he estat capaç de dir: Itàlia sí que ho seria de polida sense els italians.

Després de l'acte de presentació dels tres llibres: L'Illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortès, Història de Menorca de Miquel Angel Casasnovas i Ditallari de Ponç Pons, en la Diada del Llibre Menorquí cel·lebrada a la Plaça des Pins, vaig considerar que els organitzadors també podrien haver convidat a n'Esperança Camps i Maite Salord. O potser ho hagúessim fet massa salat...No tenc ni idea del volum de vendes que les llibreries van obtenir, ja se sap que els llibreters, com els pescadors en parlar de captures, no rallen gaire clar, no. Jo, que ja estic de tornada d'un poc de tot, no hi pensava anar a la diada. Segons em diu la parenta, si qualque cosa sobra a casa, són llibres: llibres llegits, llibres rellegits i subratllats, llibres sense llegir... Idò, no hi pensava anar, era a la cuina de Son Rupit netejant una olla vella que faig servir per bullir els musclos amb llimona, quan es va personar Ponç Pons i em digué: si tu no vens, jo no hi vaig a presentar es llibre. I vam ser partits cap a l'escenari. Segurament que una diada d'aquest tipus dóna motius pels seus rotllos i les seves curiositats. Jo vaig fer un poc el badoc, rere les ulleres de sol, i vaig veure com en Joan Barceló, l'home del temps de ses illes, anava molt ben acompanyat per na Rovellada i va comprar un cançoner de segona mà, que jo tenia xoroiat, a la llibreria la Torre de Babel... Després de tot, en Ponç em va convidar a una paella de marisc as Club Nàutic i vam parlar de les divitats terrenals. Aquest cop la targeta bancària va funcionar i vaig fotre un alè.

Ahir vespre vam anar a sopar a no sé on de Son Verí, m'hi hauria d'haver fixat. No em treu gens: així com m'agrada d'observar. No vaig judicar el lloc perquè estava obsessionat amb un sol pensament: la postal que m'havia enviat na Nena des d'Atacama, mai m'haguera pensat que els serveis postals entre Xile i Mallorca fossin tan ràpids i eficients, em destrossa el tòpic que en tenia d'aquests serveis. El calamar a la planxa era mengívol i el vi blanc Monopole fresquet i sec fa estralls, perquè un bòtil no va bastar per res i en vam buidar uns quants. Avui dematí, quan en Met ha plegat, m'ha deixat una nota que deia: no hi pensis més en Atacama, viu en profunditat superficial les coses del teu rodol. I m'he posat a bloggejar.

No sé si la Ciutat és tan invisible com diuen: he vingut llegint el que han escrit sobre aquesta ciutat escriptors com José Carlos Llop, Eduardo Jordá i Valentí Puig, i consider que és una ciutat que ha volgut ser ciutat abans d'hora, que s'ha creat els seus propis problemes a voluntat de tenir-ne. Palma em va deixar d'interessar quan van desballestar el canòdrom que hi havia suvora sa Riera: era la cosa més autèntica que ha tingut mai aquesta ciutat, és clar, després del tren de Sòller.

A la Menorquina des Pins, tot prenent un blanc-i-negre (una llet merengada amb cafè) i llegint la premsa insular acumulada, em trob en Quel qui em convida anar a sopar, ensems, quan un et convida vol dir que qui paga el compte és ell. En Quel i jo fa temps que no parlam i han caigut molts d'arbres d'ençà la darrera vegada que mos vam trobar. Avui per avui, uns dels problemes afegits a l'hora d'anar a sopar és endevinar el lloc: trobar un restaurant on el preu i la qualitat siguin raonablement paral·lels. Jo solec seguir un consell que em va donar en Diego Caules (sense cap mena de dubte, el millor cuiner que ha conegut Baixamar): mira que el restaurant estigui regentat per una sola família i no per una fàbrica de cambrers i cuiners. Així idò, hi tenc en catàleg alguns restaurants familiars: vam anar a La Marina a s'estany de Calan Bosch i vam sortir plenament satisfets que no es dir poc; l'únic inconvenient de la nit va ser que la targeta bancària den Quel no va funcionar i qui va pagar el sopar vaig ser jo mateix.

Ahir dematí, havent sortit de prendre el cafè del Viena, em vaig trobar amb en Miquel Ametller al carrer del Santíssim, i em va dir que enguany eren, una altra vegada, convidats a la universitat d'estiu a Prada per donar a conèixer la singularitat de la glosa menorquina; vam comentar uns quants fets sòcio-culturals i vam mantenir un canvi d'impressions de l'actualitat política local. Quan era a la carena del darrer gest, a punt de plegar, em va dir: ja ho veus, aquí a fora s'ho estimen més que no a ca nostra... I me'n vaig anar cap al carrer del Beat Llull, xiulejant la tonada de ses porgueres.

Dimarts passat a sa Caleta, a sa bereneta anual de ca sa tia Annita (sa tia Annita/ i es conco en Turí/ fan bereneta/ abans de dormir), idò, en Ponç Pons em comentava les seves impressions després d'haver publicat Dillatari i veure les passions a favor i en contra que el llibre aixecava, i encara està aixecant. Les opinions són rabiosament contràries o són positivament fascinants. Jo, en una primera lectura, he trobat que la metaliteratura que traspuen les pàgines del dietari potser carreguen excessivament la intenció amagada del llibre: obsessió i literatura entre passió i vida, aquests binomis els van conjugant pàgina rere pàgina: es podrà discutir la versemblança del personatge que surt dibuixat arreu d'aquests 48 capítols (tot és discutible en la literatura i en la vida), emperò, el que sí arriba a valorar el lector és aquesta mena de sinceritat que ens aproxima la vida literària de la persona que no té altre remei que esdevenir escriptor. Malgrat tot, som pròxim als comentaris publicats per Antoni Serra en la sèrie Semana Trágica en Ultima Hora: cal aixecar la veu quan les altres veus encara afinen,,,

(Pregària) Que no m'abandoni Sciascia.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació
• Murray

• General [325]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom