Pluja de terra

IB3

vincent | 05 Setembre, 2005 14:41

Oficialment ja tenim televisió autonòmica. Donarà de menjar a algunes famílies i tindran en nòmina a diversos periodistes. No crec que una autonomia sigui més autonòmica si té la cobertura d'una televisió pròpia: la vertadera autonomia d'un territori ve assignada per dos factors: la hisenda (economia) i la policia (governació), és a dir, la capacitat econòmica i la gestió dels recursos i dels impostos, i després, per la capacitat de governar en pròpia terra... Desconec, en aquests moments, la pasta gansa que suposarà les despeses de mantenir una televisió interinsular, emperò, quan un visita els centres sanitaris públics i els col·legis d'ensanyament públics, es va donant compte que les coses no són el que semblen, que les deficiències en infrastructura i mancances en personal són molt grosses... La cosa positiva d'aquesta tele serà, açò mateix, una redossa pels professionals que hagin estudiat ciències de la informació. No crec pas que aquesta tele aconseguesqui fer país de les quatre illes...

Week end

vincent | 03 Setembre, 2005 11:54

Aquest cap de setmana no tindrem retransmissió televisiva de futbol en mallorquí...

Fragment

vincent | 01 Setembre, 2005 14:45

Aquest capítol (número 15), el vaig remetre als Esculls den Ximm: “”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

Vorps, borps, borns...

vincent | 27 Agost, 2005 09:28

Borps, vorps, borns, meduses, etc... tot plegat són el mateix bitxo. Els parlars dialectals de la ictiologia són prou interessants en aquesta illa. Temps ha, el filòleg Joan López Casasnovas, va realitzar un estudi sobre la parla dels ports de Ciutadella, Maó i Fornells (el qual, temps després fou afusellat, és a dir, intencionadament plagiat per qui ara ostenta el càrrec de Director General de Política Lingüística, Sr. Miquel Melià, és clar, que el plagi si no millora l’original se li nota tots els sargits). El que vull dir és que un animal, vegetal o mineral, a vegades, segons els indrets on ens trobam, prén un nom diferent, sense deixar de ser semblant... Tot i que he estat cercant aquest estudi que en feia referència del professor López Casasnovas no l’he trobat, atès el meu bordell en paperum, només era per donar-ne algun exemple... La maira li diuen mare de lluç, a la rotja li diuen cap-roig, oh, fins i tot, s’hi troba la voga d’Aló. Jo vaig escriure vorps a propòsit, perquè és així, com ho he sentit dir a s’avaradero de Santandria i hom fa d’escriure, així com sent parlar, sense gaires complicacions. A Ciutadella els anomenen borps i els filòlegs, en els seus papers, escriuen borns. Sempre m’han sentit dir el mateix: en la literatura catalana hi ha un excés de filòlegs, per aquest motiu, l’orsa literària cruix, no obstant, hi trobaríem motivacions que argumentin aquest curiós fenòmen: fer d’escriptor no implica esser filòleg.

Ploure

vincent | 25 Agost, 2005 19:54

Ahir no va ploure com era d'esperar; no va ploure damunt la terra eixuta, segons m'han dit enmig de lar la pluja va ser generosa. En Matas i na Narbona varen amollar tres tortugues, la reina Sofia s'ho va espillar. En Ximm ens ha informat que per fer front a aquesta allau de vorps que ens envaeix en farien falta moltes de tortugues de la mar... Ahir no va ploure açò vol dir que el llaurar serà més costerut.

Sant Bartomeu

vincent | 24 Agost, 2005 14:40

Em telefona en Rotger i em demana què feim aquí esperant la pluja del messies. Em diu que hauríem de ser a Ferreries a cel·lebrar st. Bartomeu. Esperam que faci una bona saó i que els pagesos puguin treure l'arada i llaurar aquesta terra rostida de sol i encrostada de set. Els deures professionals no es poden saltar a la torera. Sant Bartomeu sense nosaltres es fa igualment, ningú és imprescindible quan les festes són arribades: ja hi serem a temps d'anar a veure panxes rotges...

Apartament

vincent | 22 Agost, 2005 16:22

Aquest apartament que hem llogat a Bellavista em comença a ser familiar. Com s'hi hagués viscut tota la vida. Els carrers, els arbres, els horitzons, fins i tot, el cà i el jardiner del veïnat em són coneguts. Al restaurant Panorámica Playa gairebé no hem de formular cap manifest que la simpàtica cambrera ja sap què volem i de què anam: serà cosa de la intuïció femenina o és que noltros som uns monòtons i repetitis, quan hi ha alguns plats que t'agraden de debò hom no va de falòrnies i va a cop segur que, a vegades, improvisar en gastronomia porta decepcions. En Quel escolta na Maria del Mar Bonet com si fos la primera vegada que la sentís, jo faig capades i, tot i vaig provant altres músiques, sempre retorn a Van Morrison, què hi hem de fer si em té captivat aquesta veu ganyera; de les coses que em sap greu és no haver-lo pogut escoltar tots els pics que ha vingut a l'Auditòrium, ensems, el cop que va actuar a la plaça de bous va perdre proximitat i el so no va ser allò que preferim... Aquest apartament ja m'és familiar i en Met em diu que no me n'animori gaire que es troba en venda (per aquest motiu ens van ajustar un preu raonable), i potser haurem de fotre el camp un dia d'aquests, i llavors sí que seria un engrony...

Felicitació

vincent | 20 Agost, 2005 10:09

Bernat d'Atalis, una abraçada i per molts d'anys!

A la insabuda

vincent | 18 Agost, 2005 16:57

Vaig anar i vam anar a Sineu. Ara, després d'haver travessat la festa, ho veig clar: no m'hauria d'haver informat tan excessivament sobre aquest poble. En Met ja m'ho deia: tindràs un empatx, voldràs saber massa coses en poc temps, i les neurones no ressistiran: val més que vagis a la insabuda, agafa't les coses així com et venguin. Em vaig equivocar, em vaig abocar a la lectura de llibres com: La Capitalitat de Sineu de Bartomeu Mulet Ramis, Fires i mercats de Sineu de Gabriel Florit Ferrer, Història dels carrers i places de Sineu de Bartomeu Mulet Ramis i la seva Vila de Sineu: itinerari cultural i patrimonial, sense perdre'm aquests dos altres llibres que té escrits conjuntament amb Ramon Rosselló Vaquer: La crisi de la vila de Sineu i Sineu aixeca una nova església, a més a més, ho havia confitat amb aquest altre: El Dimecres: Mercat a Sineu de Elena Pérez Campoamor. Anava com un llum. Més il·lustrat que una llanterna. I és clar, en dies de festa, on el goig és la coneixença de les pells, vaig tenir un calfred de veure'm fent l'ase, un ase il·lustrat, per altra banda, perquè si hagués estat un ase enrucat, encara m'hauria mig salvat, idò, em vaig posar a mesclar beuratges, cosa que no faig gairebé mai i vaig agafar una torrola de campionat i en Met de Son Card que venia al meu costat, no va dir res... Reia, xalava i xerrava pels descosits. El tema de les dones va ser una cosa rara, m'agradaria que l'amic Met que, afina més en aquest tema, en fés un post intel·ligible. El que en vaig treure de tot plegat, varen ser uns versos mentals que els hauré de donar a conèixer a n'Isaac, perquè me'n faci una estimació, la cosa va així: A la insabuda/ el sexe cruix./ Improvisa el gest/ que has perdut... No, si la lírica no és el meu fort...

Ressaca

vincent | 16 Agost, 2005 15:10

Hauria de fer un post sobre Sineu. Duc una ressaca monumental; tot Palma me roda: no sé el que em diuen, ni ho vull saber,a tot estirar, he provat el gazpacho que ha fet en Zinzano; em diu que és el millor aliment per ingerir quan la ressaca és antològica; el gust d'all i de ceba em rebota dins la gargamella. Hauria d'escriure un post sobre Sineu, però no serà avui, ho deixarem per un altre dia, quan els sentits recuperin els seus acords. El palo és matador, entra a poc a poc, i llavors, ja no hi ets a temps del retorn. Quin jorn!

Sineu

vincent | 14 Agost, 2005 11:09

A Sineu vam anar a perdre el coratge, el poc coratge que encara ens quedava en l'armari de l'ànima.

el Garito

vincent | 12 Agost, 2005 12:32

No vam ser capaços de trobar el local, tot i que ens havien donat senyes i referències, Tanmateix, jo només tenia una idea, millor dit una imatge, fixada: aquell eriçó enmig de la carretera que provava la sort de travessar sense esser aixafat per uns pneumàtics. Em sembla que li he agafat el truc a aquesta ciutat: la questió és anar amunt i avall per la via de Cintura, açò és talment una rambla automobilística, fins i tot, pots tenir l'inconvenient de deixar-hi la pell. Sort que en Met de Son Card és un xòfer experimentat, n'ha vist de tots els colors de carreteres i camins i carreranys. El que m'agrada de les illes és que si t'he equivoques de camí, prest o tard, acabes donant a la mar i jo, amb els anys dels anys, no n'he après de viure sense el mar. Avui, capaltard, esteim convidats a fer un mos a s'Enderrocat; també, ens han dit que podríem veure una posta de sol d'aquelles de postal. Ara veurem...

sa Ràpita

vincent | 11 Agost, 2005 16:51

Mentre les llàgrimes de Sant Llorenç il·luminaven un cel calitjós, esperàvem la visita de Zizou que no es va presentar. Havia anat fins al port d'Andratx, darrere les ombres d'un tal Cristóbal Serra, i el seu barco residència... Zizou també és un col·leccionista del llibre de l'Apocalipsi, tot i que sempre retorna a la lectura del Llibre del Predicador. Vam sopar de sarsuela de rap a casa d'uns amics, vam veure caure els estels i ens va acompanyar un albarinyo que, a derrera hora, havia comprat a un establiment qualsevol i que va resultar d'allò més que recomanable. Hi ha dies que la sort t'acompanya sense saber-ho. De retorn, en Met de Son Card, incomprensiblement va aturar el cotxe i, quan vaig badar per la finestreta, vaig veure un eriçó que travessava l'asfalt. I en Met em va dir: aquests sí que són mallorquins autêntics! M'he jurat que hi he de tornar a sa Ràpita.

En Met m'ho diu

vincent | 09 Agost, 2005 13:07

En Met em diu: saps que ho seria de polida Mallorca sense els mallorquins... I jo, que la cosa m'ha agafat de sorprès, només he estat capaç de dir: Itàlia sí que ho seria de polida sense els italians.

Arròs de lletres

vincent | 07 Agost, 2005 08:02

Després de l'acte de presentació dels tres llibres: L'Illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortès, Història de Menorca de Miquel Angel Casasnovas i Ditallari de Ponç Pons, en la Diada del Llibre Menorquí cel·lebrada a la Plaça des Pins, vaig considerar que els organitzadors també podrien haver convidat a n'Esperança Camps i Maite Salord. O potser ho hagúessim fet massa salat...No tenc ni idea del volum de vendes que les llibreries van obtenir, ja se sap que els llibreters, com els pescadors en parlar de captures, no rallen gaire clar, no. Jo, que ja estic de tornada d'un poc de tot, no hi pensava anar a la diada. Segons em diu la parenta, si qualque cosa sobra a casa, són llibres: llibres llegits, llibres rellegits i subratllats, llibres sense llegir... Idò, no hi pensava anar, era a la cuina de Son Rupit netejant una olla vella que faig servir per bullir els musclos amb llimona, quan es va personar Ponç Pons i em digué: si tu no vens, jo no hi vaig a presentar es llibre. I vam ser partits cap a l'escenari. Segurament que una diada d'aquest tipus dóna motius pels seus rotllos i les seves curiositats. Jo vaig fer un poc el badoc, rere les ulleres de sol, i vaig veure com en Joan Barceló, l'home del temps de ses illes, anava molt ben acompanyat per na Rovellada i va comprar un cançoner de segona mà, que jo tenia xoroiat, a la llibreria la Torre de Babel... Després de tot, en Ponç em va convidar a una paella de marisc as Club Nàutic i vam parlar de les divitats terrenals. Aquest cop la targeta bancària va funcionar i vaig fotre un alè.
«Anterior   1 2 3 ... 17 18 19 20 21 22 23 24  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb