Pluja de terra

Després del debat al saló Bambú, entre els candidats a l'alcaldia de Ciutadella, em vaig trobar en Mikel a la barra i em va fer la confidència de la seva porra: PP-8, PSOE-7, PSM-3, PMQ-1, UCDM-1, FORUM-1, i encara em va dir més coses, per fer de corregir les impressions, si el PP en treu 9 de regidors, el PMQ no farà mesurada... Açò de la política té les seves lleis, pròpies lleis que fa que sociòlegs experts s'hi cremin les celles. La política està bé per aquells qui n'han sabut fer un modus vivendi. Que s'han professionalitzat. Entenc profundament els apòlegs de l'abstenció.

Després de dues setmanes viatjant per Ibèria, he retornat a l'illa que em va veure nèixer. He viatjat en autobús, en tren, en avió i barco, fins i tot, em vaig atrevir a fer auto-stop quan va fer falta, em semblava que havia perdut facultats, emperò, em vaig ben salvar: qualcú em va recollir de la cuneta, quan tenia la fe perduda. He tornat i he trobat els carrers inundats de propaganda electoral. Els periòdics a vessar de política de partits i altres missatges que farien córrer a qualsevol sensat. Tenc dit que la política m'interessa pel seu factor de vulgaritat. Açò de que cada persona és un vot, em satisfà... N'hi ha, de personal, que tenen posició econòmica i social, i no ho acaben d'encubeir ni d'entendre. No es poden creure que el vot d'un femeter tengui el mateix valor que el vot d'un magistrat. Encara no sé si diumenge aniré a votar. D'anar-hi, faré com sempre he fet, votaré a qui estigui més a l'esquerra de l'espectre polític, encara que no hagi de sortir elegit. Sempre he preferit votar a l'esquerra de l'esquerra i em qued com a nou. Acaba de trucar na Mar i m'ha convidat a sopar al resturant la Marina, només amb la condició de què parli dels pobles de la península que he visitat durant el viatge ibèric, i deixi de parlar de les eleccions de Cincogema.

Inexcusablement, hem d'anar a Ciutat. Hem d'anar a Palma a provar el metro. I aturar-nos a son Sardina, on na Miquela ens farà un frit mallorquí incomparable. El frit mallorquí de son Sardina hauria d'estar protegit per decret balear.Una de les seves particularitats és que els trossos dels ingredients són més petitons, estan trossetjats amb més saviesa. No hem deixar perdre aquesta singularitat de la cuina. No fotem. Mentrestant, suposam que aquest metro l'hem pagat tots els baleàrics. Que és una obra on hi hem col·laborats tots, sense poder renunciar a portar l'aliquota. Ara sí que tindrem un lloc on tenir experiències underground, només falta que qualcú es digni a reinventar la Velvet. Bon viatge...

Aquests dies seguim les propostes que els partits polítics i els seus candidats van amollant. A veure qui té més imaginació. A veure qui la diu més divertida. Aquesta làbia és cosa normal. Hom vol pescar el vot de qualque despistat. Fins i tot, la ciutadania s'hi acostuma: a veure qui la diu més gruixada. Quina promesa electoral pot fer ferida. A mi personalment m'agradaria que parlassin de coses més vulgars, perquè si una cosa m'agrada de la política és la seva vulgaritat. Per exemple, m'agradaria sentir que adobaran les canonades de distribució i subministrament d'aigua potable que tenen unes pèrdues d'un 30 per cent. M'agradaria sentir que la biblioteca pública municipal obrirà els dilluns dematí. M'agradaria sentir que les sancions de trànsit no es perdonaran segons el color polític del seu infractor. M'agradaria sentir que el fondeig massiu d'embarcacions no malmetran la seguretat dels banyistes a les nostres cales. M'agradaria sentir,,, I deixar-se d'il·luminacions a l'infern intemporal.

Mentre venia cap a l'oficina, em rondava un pensament fet de paraules, emperò, només posar-me davant l'ordinador, m'ha fuit com un conill esverat. Hauré d'esperar que altres pensament se'n vagin enfonsant, perquè aquell altre pensament que em barrinava el cap, pugui surar. I si deixàs l'ordinador i em posàs altre cop dalt la moto, a la recerca del pensament fuit,,, Tal vegada, el podria agafar amb les mans buides de qui no sent la por de sentir un tacte estrany,,,

Capdesetmana passat a Pollença... M'hi quedaria a viure. Quan la quietud era plena, just semblava que sentia les campanes de la Caterdal de Ciutadella, ara que el seu rellotge és aturat i les hores passen d'amagatotis cap a la fosca d'albes.

Aquests dies hem pogut llegir en el blog de Francesc Sintes comentaris de tots colors sobre la tradició de cremar el bujot que es ve celebrant el diumenge de Pasqua a Ciutadella. Un debat no gaire comú en els mitjans de comunicació. Convendria que en DTT publiqués en l'òrbita digital aquests treballs antropològics que té en les seves carpetes. Allò que no es comparteix, encara que siguin coneixements o documents, no existeix. Tal vegada, uns bujots més adaptats a les circumstàncies contemporànies no estaria malament. No ho sé pas. Ensems, les coses mai es faran bé per a tothom. El que hauria de prevaldre és allò de prohibit prohibir i que cadascú faci segons la seva consciència, que ja està bé de reglaments i protocols regulatoris. La meva hipòtesi de treball és que en Francesc cercava la provocació de què en penjassin com a bujot. L'any qui vé serà,,,

Dissabte passat a l'aeroport. Tants destins per agafar i et quedes a terra. Llegint periòdics al bar. Et compres llaunes de coca-cola on hi poses un regalim de licor de la teva petaca. T'acomiades d'uns parents i, espera qui espera, l'arribada d'una germana que fa divuit mesos que no has vist. Tant de bo que no t'ha passat desapercebuda, malgrat el canvi d'imatge. Dins del taxi et vas adonant que ha adquirit un accent anglès. Xerrant-xerrant arribam a casa com si el temps no hagués passat. Els testaments sembla que estan ben estirats.

Dijous perdut. Capvespre passat contemplant una llimonera que té la redossa davant el meu finestral. El groc feixuc dels seus fruits ajup les branques. El groc de les llimones provoca que la verdor de les fulles faci figa. No podrem evitar de posar-hi unes estaques o s'haurà de lleugerir la brancada, recollint fruits encara no del tot madurs.

“”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

Després dels vents, vindran les flors... Després de les flors, vindran les carícies... Després de tot, serà l'aventura qui vindrà...

Aquesta vesprada som vist per la tele catalana TV3 (sort que aquest cop els imperatius d'IB3 no varen esborrar la recepció de la imatge) el concert d'acomiat de Lluís Llach, els meus plans puntuals eren uns altres, emperò, la parenta es va entossudir i llavors no hi ha pregàries que valguin. El discurs den Llach el tenc superat, és clar, que mentre xerra no canta i el temps passa qui passa. El Llach que més m'agrada es va acabar en el disc Campanes-a-mort i que uns anys després va ser rescabalat en un altre disc afortunat, Amb-el-somriure-la-revolta. Idò, ahir a la nit, després de quasi tres hores de concert, les cançons que em varen arribar foren les previsibles: Tinc-un-cavell-per-a-tu, Amor-particular, Canço-a-Mahalta, Que-tinguem-sort, Ítaca, etc. En canvi, tota aquesta mena de cançons interiors, com a monòlegs interiortizats, em diexen amb un pam d'indiferència. Va ser una llàstima que en una ocasió com aquesta el trovador de Verges no escollís un repertori més adient. Açò sí em vaig quedar amb les notes del saxo! Quin saxo!

L'altre dia llegia a la premsa que Lou Reed, Patti Smith i L. Anderson recitaran aquest capdesetmana poetes catalans en angès. La notícia és de primera pàgina. Els diaris neoyorquins se'n faran ressò, és d'esperar que els nostrats periòdics també facin la seva aportació. Fins i tot, Lou Reed s'ha compromès a incloure traduccions en català a les seves lletres en properes edicions dels seus discos. Qui tenim Lou Reed com un referent en la cultura contemporània del rock and roll, ens ha alegrat la setmana. Com m'agradaria esser-hi en aquests recitals, recony!

No sé per on començar. No sé per on començar el solc de les paraules.

Escorxa diària Ha passat avall Jean Baudrillard. El mestre de Nimes. Crec recordar que el primer llibre seu que vaig llegir fou Estratègies Fatals (ed. Anagrama). No sé si és d’aquells llibres que vaig comprar per la foto de la portada. A vegades, els criteris d’adquisició d’un producte són inenarrables. Les lectures de Baudrillard vingueren amb l’onada rissaguera del postmodernisme. Després d’una temporada de sargir la prosa de Michel Foucault, el xarop dels textos de Baudrillard em donaren volada balsàmica. No seré jo qui faci l’atreviment d’una ressenya de la seva obra que els experts abunden i el producte s’esmosteix, només tenc la gosadia de recomanar dos llibres de fragmentàries: Amèrica i Cool Memories, és en aquests textos on es pot trobar la vessant més poètica de l’autor. No obstant, el llibre que em va marcar més i que inexplicablement no he vist ressenyat, ni tan sols per José Luis Pardo, fou el llibre De La Seducció (ed. Cátedra). Viure és açò: deixar-se seduir, deixar-se anar fins l’embornal del simulacre. &&&

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació

• General [326]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom