Pluja de terra

Els promotors del Pla Parcial de Torresolí Nou han tingut el mèrit de què el Psoe i el Pp es tornassin donar el bec. Tal vegada la notícia hagi passat de puntetes, emperò, té la seva significativa importància. Després de tot, aquests dos partits majoritaris, quan convé, quan la connivència administrativa és propícia, es donen el bec i se n'enriuen dels seus votants. Així com ha de ser.

Encara no m’havia assegut a la cadira del cafè del Mercat, i en Mikel, amb un somriure d’espant, em demanava: què, com va anar sa conferència de n’Esperança? I l’única paraula que vaig amollar: previsible. Aquestes coses sempre acaben essent previsibles. A un acte institucional d’aquest tipus no hi aniràs amb el fuet a mà o a segar l’herba davall els peus. Ja ho pots ben dir: qui et convida, et fa la mida. I en Mikel seguia enfotent-se i posant sal a la ferida, amb un somriure d’orella a orella, mentre l’escudella del cafè era rissaguera. Açò et passa per anar allà on no et demanen. Creis-me, Sant Antoni tenia sentit quan solsament ho celebràvem a Ciutadella, i la resta de l’illa, a pencar. Que la feina és virtut. La mitologia particular de la meva festa es va acabar quan es va acabar en Bep Maleta. Dia per dia. No vaig a ésser a temps de consultar-ho a don Julio Caro Baroja, que d’aquestes coses en sabia un excés. Idò, així, reivindiquem el que és possible i deixem els impossibles per llaurar cada dia. Jon, aboca un carajillo que paga en Quelet!

Deixem-nos de circuml·loquis, avui és un bon dia per anar a cercar esclatassangs a sa Bufera de Fornells.

A la taula del cafè, avui hi havia rotllana i comentaris de tots els colors, fent referència a la possibilitat de què el nou partit Unió des Poble de Ciutadella s'arribi a presentar a les eleccions de Cincogema. A cadascú el que és seu. Sempre he pensat que en política institucional quants més serem més riurem. A l'esquerra ciutadellenca (per dir qualque cosa) ja li aniria bé una dreta fragmentada i en una nau amb vies d'aigua de més fragmentació; si aquest nou partit es presenta pot fer desaparèixer al representant del Pmq, en Wenky, l'inefable casteller de l'escut i els vots que arraparien serien vots tradicionalment de dretes, de tota la vida. Ja veurem com acaba aquest vodevil, emperò, la suposada esquerra hauria de ser prudent i mirar-se passar l'aigua des de dalt la paret. A la taula del cafè, esperam amb delit les paraules que pronunciarà n'Esperança Camps en la conferència del dissabte de Sant Antoni. Hom suposa que no farà cap referència als garrovers ni a la seva gestió d'adquisició, atès que va quedar enlaire comprovar la metodologia del mal lladre de dony Avel·lí, el regidor.

Avui, a l'hora del cafetó, la cosa més comentada era la presènica den Toni es Pastisset en la candidatura del partit Unió des Poble de Ciutadella, que no sabem encara si s'arribarà a presentar en les properes eleccions municipals. Em deia el company de cafè que en Toniet estava emprenyadet perquè li havien deixat fer allò que volia fer en unes parcel·les del polígon industrial, i també, em deia que n'hauria d'estar tan emprenyat, atès que es va fer amb aquells terrenys, d'una manera críptica, aprofitant que el seu cunyat en Fito Villafranca era el president de propietaris del polígon industrial. Idò, si i no, hi ha molt de fil-a-tòrcer i qualque emprenya-moixes que és gener i la cosa va moguda.

Cada vespre la serena cau com la lluna. Encara no sé quin dels teus costats és la cara obscura.

Les sabates den Zapatero. Així com estan d'enrocades les coses de la política, Zapatero té dues sortides dignes, per allò d'haver fet del procés de pau a Euskadi, el seu particular via crucis, quan ningú li havia exigit, sembla que en caliu hi havia altres urgències o prioritats a escorxar. Ara com ara, o es calça unes sabates presentant una moció de confiança o bé comença a posar data a unes eleccions anticipades. Les altres alternatives són híbridament d'una enroscada supervivència.

Diumenge. Gener. Dia 7 del 2007. Un dia com avui hem acabat els amargos. I les notícies venen arribant a la riba de cada illa. Dolça amargura d'ametles. I com va dir l'Amo de Son Mascaró: que granin ets ametlons i anirà barato es torró,,, Que ni tu ni jo som dels més enturions.

Una altra vegada al tornall o a-cap-de-solc com diu en Mikel. Aquest cap d'any ha vingut compactat amb l'escenografia de l'espectacle de la forca shíi i l'enderrossall d'una terminal a l'aeroport de Barajas. Si una cosa ha quedat clara ha estat que entre els botxins de Sadam Hussein no hi havia cap suní, i que la condemna a mort executada s'ha resolt d'una manera religiosa. L'atemptat terrorista a Barajas pot tenir diverses lectures. Una lectura a fer és aquella que l'atemptat ha tingut lloc per mor a la sentència contra De Juana, atès que l'esmentada sentència judicial és d'una perversitat jurídica a tenir en compte. Em sembla, idò, que l'atemptat ha vingut a dir-nos que l'esmentada sentència es mereix una revisió a fons. Si per aquelles coses De Juana morís en la seva vaga de fam, el president Zapatero pot donar per conclosa l'alternativa a una pau negociada. Malahuradament ens hauríem d'anar acostumant a aquesta mena d'espectacles com el de la T4. Les coses són així de tossudes i els del Cni encalcen papallones o llegeixen la premsa per allò dels avions de la Cia. I és que els nostres espies també tenen dret a unes vacances.

Davant la cara amable (posem per cas del President Matas), sempre hi ha d'haver qualcú que faci de cà de bou (posem per cas JM Rodríguez), aquest conseller d'Interior que té les hores comptades, només cal que Jaume Matas posi el rellotge en punt. M'han dit que ahores d'ara el President Matas ja l'hauria cessat, emperò, hi té en contra el seu partit que no acaba de controlar i és aquí on rau la pedra de volta. No hi hauria alguns bloggaires de Ciutat que ens fessin la crònica de com ha anat la missa en escena del conseller d'Interior???

Repassant la premsa (sempre cal repassar la premsa, cada dissabte fer bugada de premsa), m'he assabentat que el quadre que va pintar Matias Quetglas, un retrat del baríton Joan Pons per penjar al saló Gòtic, ha costat 12.000 euros a l'Ajuntament de Ciutadella. Hagués estat tot un detall que figures d'aquesta categoria que no estan en nombres vermells, idò, haguessin regalat l'obra artística al Consistori o al poble de Ciutadella que és qui, en definitiva, paga i abona els deutes. Jo ja ho havia apuntat: açò de fer homenatges a ciutadellencs vius i coejant és un mal negoci cultural. Aquesta mena de personatges són golafres que no en tenen prou mai i si poden xuclar de la mamella pública, no ho dubten un moment. Encara tenim el Capgròs, l'escultura en fusta de Matias Quetglas, que espera un destí definitiu a la sala del Roser. Tal vegada, quan tenguin acabat el dic, allà estaria bé, com un mascaró de proa. Mentrestant, podria ésser traslladat a l'estació marítima i seria l'obra d'art més visualitzada, que no és per res, emperò, ens va costar una pasta gansa i caldria amortitzar-ho en visites...

Estic com desesperat; no m'ha tocat cap panera de Nadal.

El president Matas hauria de ser ràpid de reflexos i fer de cessar el conseller JM Rodríguez, aquest cap de la bòfia autonòmica que encara no tenim. Un conseller d'Interior no pot anar per la vida amb el telèfon mòbil, punxat amb autorització judicial. El president Matas no es pot fer el sord i ha de demostrar que és home amb autoritat, perquè les coses han vingut rodades així, que val més perdre un cavall o una torre que no pas la dama del joc. En escacs, a vegades, les jugades t'agafen per sorpresa i has de sacrificar allò que et defensa, si vols seguir jugant, abans no sigui massa tard. En resum, que a JM Rodríguez lo han pillao mal i no pot anar al despatx, espiat per la competència,,,Açò de conseller no és allò de ser regidor, quan podia fer el que volia amb les sancions de trànsit, i anul·lar-les als amics de torn. No són berbes, no.

Per als analistes de la cosa política d'aquestes illes, l'ambient s'ha posat corrosiu. S'està a l'espera de la dimissió del conseller Rodríguez, emperò, les eleccions generals encara estan un poquet massa enfora perquè don Mariano se n'hagi de preocupar, sino s'adelanten, i el cas d'Andratx podria tenir el mateix verí que l'afer del túnel de Sóller. En el seu dia, Josemari Aznar va entendre que si volia residir a la Moncloa havia de fer dimitir al president Cañellas. Ara, tot està per fer, i esperar si els titulars de la premsa de l'afer Andratx, un dia rere l'altre, són suportables pels gestors del PP del carrer Gènova. Mentrestant, la corrosió va fent riu.

Quan em vaig enterar de la notícia de la mort del general Pinochet, me'n vaig enrecordar d'aquella frase d'Elias Canetti que diu: LA FRASE MAS MONSTRUOSA ENTRE TODAS: ALGUIEN MURIO "EN EL MOMENTO JUSTO", que Leonardo Sciascia aprofita per encapçalar el seu llibre L'Affaire Moro. Açò de morir en el moment just no deixa indiferències.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Setembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30

• 3-9-2008
• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics

• General [327]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom