Pluja de terra

Joana Barceló ha estat designada per aclamació com a candidata i cap de llista al CIMe. Es veia venir. Res de nou davall la capa del sol. No crec pas que Barceló hagi estat una bona presidenta insular. No ha tingut en compte la bipolaritat de l'illa a l'hora de governar, ni ha estat capaç de descentralitzar l'administració del Consell. Els poders fàctics del cap de llevant l'han tinguda seduïda, fins i tot, el comandant Rivas pixa colònia. En aquests casos, emperò, acaba imperant el mal menor,,, Moltes serien les crítiques que es podrien fer a la seva gestió, només uns botons de mostra: la modificació del PTI (unes modificacions puntuals que han tergiversat l'espirit inicial d'aquest document urbanístic i que, a més a més, han estat motivades per interessos propers al mateix Psoe))); el desequilibri en inversions de caire infrastructural: quants euros s'inverteixen epr habitant al cap de llevant en comparción al cap de ponent (potser qualque alumne espavilat de Quico López ens ho podria resoldre), l'eterna resolució del contenciós del Camí de Cavalls, és un tema que convé no tenir-lo conclòs, com un caliu que ara s'encén i adés s'apaga, un leivmotiv incandescent; la promoció turística agençada de l'illa una cosa de per riure o un pou sense fons ni espiral de filosofia estratègica en les despeses; i també, la poca transperència administrativa en les despeses: com es gasta la pasta pública; quins són els majoristes de la institució insular, qui en treuen profit de tot plegat, i altres coses que sort de la pèssima oposició que hi ha, tot semblen flors i violes,,, L'aclamació és un recurs respectable en l'embriaguesa de manca de candidats, emperò, a quí i ara, el que hauria de prevaldre és la profunditat dels discursos i l'eficàcia en la gestió dels interessos generals i dels serveis públics. Apa, nanos, a veure prendre la seda dels ciris, encara que sigui per aclamació.

Sembla, pel que ha sortit publicat a la premsa insular, que el discurs d'obertura de Jaume Matas a l'Ateneu de Maó ha aixecat reaccions contràries. Jo, com que no hi era, no puc dir gaire cosa. Només especular sobre l'afer. No obstant, si la càtedra de l'Ateneu és lliure i els discursos que s'hi poden oferir també són lliures, és clar, que només ens cal respectar els plecs del discurs desplegat, perquè, justament la llibertat consisteix en açò i en allò de poder dir, sempre mantenint un mínim respecte, el que hom sent i el que hom pensa. Faríem bo! I els ateneistes de pell prima que no els hagi agradat el cotarro, idò, que deixin de pagar la quota i es donin de baixa. Que la freda llibertat del carrer és una altra cosa a discernir.

Des del boinder de l'oficina passen els ennivolats. La tardor s'ha desplegat així com havia de ser. Elianne Elias ens va deixar un concert memorable, un divendres qualsevol no ens podia oferir més coses. Ara, quan tot és aquí i a les ombres també és ara, als burladeros polítics ja es fan apostes de quin partit s'emportarà cap a casa seva les restes del naufragi de la crisi de les dissidències en el Psm-Menorca. Ara més que mai, en Llorenç Casasnovas té una voravia a concretar. No crec pas que els vots del Psm (un electorat fidelíssim vagin cap aquell sac, emperò, sí que podrien engreixar l'abstencionisme). Des del boinder un es mira passar el temps i les fulles seques dansen fins caure enterra. La política té l'estranya virtut de no ser una ciència exacte.

Fullejava els dies d'un calendari d'oficina.

(Inèdita felicitat) A vegades, costa de concretar en el temps un episodi personal que es va fonent a foc lent en el record (com la cassola al forn), però, si hagués de datar-ho, em sembla que, quan vam instal·lar el telèfon a casa, es va acabar una mena de felicitat que hi habitava d’amagat. Una tranquil·litat de no haver de sentir veus d’altri, contra voluntat. Si avui hom pogués tornar a rere i deixar de ser client d’una qualsevol operadora telefònica, potser allò inèdit tornaria. El silenci volgut. &&& (Acotar) A més d’ajupir-se, el terme dóna molt de fil-a-tòrcer en el vertigen de les superfícies. Fa unes setmanes, passades per malla, el regidor Carretero parlava que acotarien les responsabilitats penals i donava a entendre que els tècnics municipals quedarien fora d’òrbita, en el procediment judicial obert en l’afer de la permuta del solar de les rates del Camí de Maó, no obstant, uns dies després, l’advocat del partit socialista va dir que na-nai. Va ser llavors, quan em sopava la notícia (la mania de llegir la premsa local a darrera hora), quan se’m va encendre el llumet de l’alarma: la instrucció del cas es duita a terme en l’edifici del passeig Marítim, però, les ordres d’acusació venen del carrer Ferraz de Madrid, sense fer parada-i-fonda a l’oficina del carrer Sud. I és que, com sempre, qui paga, mana. I els altres cap cot, cap cot, que tot plegat són quatre dies de fer de regidor. &&& (Tres mèrits i un de xiripa) Aquests darrers dies ens ha visitat Eliseu Pardo (feia una dotzena d’anys que no ens vèiem), qui va ser aparellador municipal temps ha, quan les gallines feien pipí, si ho hagués de certificar diria que Eliseu ha estat una de les persones més honestes que hagin trepitjat rajoles i oficines de Dalt la Sala. Idò, en un lapsus de confidències, em va demanar si podria ressaltar qualque cosa positiva de l’actual equip de govern i li vaig dir que només me’n recordava de quatre: 1) homenatge a Miquel Anglada Gelabert, 2) accelerar la posada en funcionament de la Ronda Sud, 3) contractar a gent del camp (trob que vaig dir-li gent de la terra) per a la brigada d’obres i serveis i 4) haver rectificat a temps i no executar el projecte del Planetàrium a Es Pinaret. I no se m’acut de recordar res més de positiu. Tan sols la inèrcia administrativa, pura inèrcia que doblega obvietats i desplega voluntats d’esquena als interessos generals. Ara, tot just despunti l’alba electoral, es faran les mesurades i veurem omplir sacs i inflar globus. Que l’escepticisme també engreixa, com deia un cuiner.

Ahir vespre, de retorn de veure l'espectacle de tennis Moyà/Nadal, vam trepitjar sense voler un eriçó que travessava la carretera general. En Quel va aparcar el cotxe a la vorera i vaig poder veure allà enmig aquell animaló desbudellat. El retorn va ser amarga. Jo només pensava que aquesta mena d'animals són els únics menorquins autèntics que ens queden. La metàfora s'enfilagarsava de pensaments i situacions. Cada cop que es mor un eriçó, deixa de viure un pou de saviesa.

Hi ha jutges estrella que també s'estrellen contra els seus dimonis. El sistema judicial espanyol és tan de per riure que hom hauria d'imaginar alguna fòrmula per a la seva reforma en profunditat, o tal vegada, estudiar la possibilitat de la seva desaparició.

Tot passetjant per la banda ombrívola de la Contramurada m'he adonat que hi ha una immobiliària que s'anomena Ètica. Així de senzill.

Dia 20.11.1988, Joan Ferraté publicava un articlet en el Diari de Barcelona que, aquests dies de discursos polítics al Parlament, fa de bon borinot i que feia així: ANDRE GIDE VEIA EN EL SENTIT REVERENCIAL DEL DINER LA FIBRA MORAL DE LA BURGESIA FRANCESA. A MI, EN CANVI, EM SEMBLA CADA DIA MES CLAR QUE ALLO QUE VERITABLEMENT SOSTYE EL PENSAMENT I L'ACCIO DELS NOSTES DEMOCRATES NO ES PAS CAP DOCTRINA QUE TINGUIN ARTICULADA SOBRE QUINA ES LA MILLOR MANERA D'ADMINISTRAR ELS AFERS PUBLICS SINO QUE ES EL SENTIT REVERENCIAL DEL PODER, ES EL PODER QUE ELS FASCINA I ES AMB TOT ALLO QUE DE PROP O DE LLUNY VEUEN QUE ES PODER QUE SE SENTEN SOLIDARIS. TOTA LA RESTA, AL COSTAT D'AIXO, PER ELLS NO ES GAIRE COSA, A TOT ESTIRAR, UN BORINOT, NO RES. I ENDAVANT, QUE LA VIDA ES CURTA!

Avui he de pensar a tallar-me les ungles dels peus que demà tenc revisió mèdica.

Després d'unes vacances pagades, he tornat a l'oficina corsària amb la coa entre les cames. El primer so esquerp del telèfon m'ha tornat a aquella aspra realitat de cada dia. L'únic talismà que portava per donar-me coratge era un exemplar d'El Príncep de Maquiavel. Després de tot el que he viscut avui dematí, em sembla que em serà de profit. Així ho esper. Les vacances pagades tenen l'endorfina dels pensaments segrestats. Sense la poètica de Pere Quart, tal volta encara no tindríem aquest gaudi estalviat.

Una de les primeres pintades que me'n record haver vist (no sé si era subsersiva), va ser a la pista de Can Caymaris, a la paret suvora el compressor d'inflar, es podia llegir: PAGOS AL CONTADO O KUNG-FU.

Als lavabos castrenses hi solia haver una pintada reivindicativa que deia: Canarias = Africa. Fins i tot, algunes pintades eren il·lustrades amb el disseny d'aquestes illes suvora el continent africà, idò, la geografia és molt tossuda, tossudament definitiva, més que no pas la política que és una cosa volàtil i circumstancial, ensems, quan als tubs d'assaig s'hi mesclen un pessic de geografia i un pensament de política, i s'esdevé allò de la Geopolítica, llavors sí que cal tenir tots elements damunt el tauler per desxifrar els esdeveniments. Si les illes Canàries són Africa, deixem que els africans del continent puguin anar-hi a cercar una millor vida, atès que ningú no vol resoldre els vertaders problemes d'aquest continent oblidat i deixat a la mà de Déu. En aquest assumpte de la immigració tot just ha començat a surar la hipocresia del govern estatal. Deixem que els africans vagin a Canàries, al cap i a la fi, són a ca seua.

Hom ja sap d'antuvi que el canditat de la Moncloa (i també, de la Zarzuela, no ho oblidéssim) per a la presidència de la Generalitat de Catalunya és Arthur Mas. Aquesta cosa és així de neta i clara. Aquest novembre el que es vol provar de fer és aquella política de laboratori que consistirà en proposar un candidat xarnego (o si voleu, d'arrels no catalanes) per a veure si qualla, és a dir, si l'abstenció que es ve donant i observant en cadascuna de les eleccions autonòmiques a Catalunya disminueix per partida doble. Tot un repte! Un experiment que no s'ha cuinat a Catalunya, sinó als soterranis de la Moncloa. Esperem a venir. Sembla que qui guanyarà les eleccions serà aquest Arthur Mas, atès que li han posat les coses des de Madrid a punt de caramel·lo, és clar, que la presidència d'aquest personatge serà factible fins que en Joan Laporta es decidesqui a esquitxar-se i tirar-se, d'una vegada per totes, a la piscina de la política institucional. Si el Psoe volia guanyar aquestes eleccions del dia de Tots Sants, hauria d'haver sacrificat en Montilla a favor de Carme Chacón, perquè llavors, el vot hagués girat entorn a aquell magnatisme sexual que tot estil polític comporta. Ja ho deia jo, assegut davant un ullastre, Carme Chacón for president!

Vindran les pluges. Passaran les hores i les estones perdudes esdevindran anys. Passaran els anys, emperò, el regidor Avel·lí Casasnovas no podrà dissipar la feta dels garrovers, com una ombra malèfica, vagi on vagi, serà perseguit amb la llufa fluorescent d'un mal lladre. Ell, en la serralada dels licors i dels fums dels cigars havans, s'haurà cregut més viu que no els altres. Més puta que els seus propis conciutadans, bensenes, els garrovers són arbres de llarga durada. Altrament, les ombres de la infàmia no es poden esquivar. Malgrat plogui.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Quan et poses la màscara no pots mentir
• Aiguarròs
• Serpent d'estiu
• Horitzó
• Josep M. Quintana o la il·lustració profilàctica
• maig 2008
• Petit equívoc
• Prohibit prohibir
• Borps i plàstics
• Indignació

• General [326]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom