Pluja de terra

Fragment

vincent | 01 Setembre, 2005 14:45

Aquest capítol (número 15), el vaig remetre als Esculls den Ximm: “”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb